la finestra vermella

La finestra vermella tanca definitivament

2011-04-29T16:29:00.001+02:00

Amigues, amics

la finestra vermella, el bloc aquest, es tanca per sempre. Feia dies que tenia la sensació de quan saps que et tallaràs els cabells però encara no ho fas, i per més dies que passin, et veus amb les grenyes que saps que cauran més prest que tard. Bé, jo fa estona que no la tinc, aquesta sensació d'haver-me de tallar els cabells llargs, però tant se val. La finestra tanca, xapa, i ara comença una altra història, que serà més o manco la mateixa cosa però millor i igual de barat i més polit encara. Un nou cicle. És un altre bloc que es diu 'La medicina del coiot' i que ara està ben 8, esperant-vos a totes i tots.

Fins ara

http://lamedicinadelcoiot.blogspot.com/

Buster Keaton i la Reial Societat

2011-04-27T10:25:00.000+02:00

El passat 17 d'abril, el busterkeatonià davanter de la Reial Societat Antoine Griezmann va marcar el segon gol del seu equip davant del Sporting de Gijón, el gol que significava el desempat i els donava la victòria a l'equip basc. Griezmann va emplomar una pilota que passava allà per davant de la frontal de l'àrea, la va enganxar amb la cama esquerra, i després de rebotar en dos o tres defenses es va escolar per dins la porteria rival.

Griezmann, tot feliç, se'n va anar corrents cap a la línia de fons per celebrar-ho amb l'afició i vet aquí que de camí cap a la grada es va topar amb un vigilant de seguretat, que esteia allà dret com un estaquirot, d'esquena al camp i totalment immòbil, indiferent a l'alegria efervescent dels aficionats de l'Erreala. El bo de Griezmann es va aturar al costat del segurata, li va passar el braç per les espatlles amistosament, i li va assenyalar alguna cosa en direcció al públic. Vés a saber què li va dir. "Sembla que s'ennuvola", o 'mira, a n'aquell li han près la cartera". El cas és que el vigilant va somriure, just en el moment en què arribaven uns quants de jugadors de la Reial i es llençaven damunt Griezmann.

Quan juga la Reial val la pena saber si el 7 ha fet un gol per veure com el celebra. L'any passat, quan esteien encara a segona divisió, record haver vist les repeticions d'un partit que havien jugat en un camp on havia nevat molt i Griezmann, després de marcar se n'havia anat corrents cap a les restes de neu que s'amuntegaven darrere la porteria rival, es va aturar en sec davant un munt de devers un metre de neu, i es va llençar gràcilment fent la carpa, de tal manera que va quedar amb el cos enterrat dins la neu i els peus enlaire. Tal qual Buster Keaton a la pel·lícula Las tres edades, en el moment en què Buster està davant d'un decorat canviant, i quan es creu que s'està llençant al mar fent la carpa, cau damunt una duna d'arena del desert i queda clavat.

En una altra ocasió, Griezmann va fer gol i se'n va anar a celebrar-ho dins un cotxe de promoció que esteia aparcat a l'estadi d'Anoeta. Ell es va posar al seient del pilot i tots els col·legues de la Reial que hi van caber es van acoblar pels seients de darrera.

En fi, heus aquí un xaval que s'ho passa bé jugant a futbol i que quan marca un gol se li obre un tipus de visió panoràmica estereoscòpica al més pur estil de les pel·lícules còmiques de cine mut.

Nou avís de Rissaga per dissabte

2011-04-25T13:06:00.001+02:00

El Col·lectiu Rissaga no atura d'organitzar històries. Aquest cap de setmana preparen les jornades Criticam per tant Proposam, amb xerrades, concerts i altres activitats, amb l'objectiu de posar en comú experiències col·lectives i personals que surten de qualque manera del sistema dominant.

Justament per dissabte ens van convidar a fer una xerrada sobre Llucalari. Encara que ja han passat quasibé 10 anys des que va comenaçar aquella ocupació, la intenció no és posar-se nostàlgic ni donar lliçons a ningú de com s'han de fer les coses. La idea és passar una estona agradable, com un que expliqui un viatge. Hi haurà fotos i petites sorpreses de butxaca. Presentarem la xerrada el mariscal Tolo i jo mateix, i la cosa començarà a les 19 hores de dissabte dia 30, al local de l'Associació de Vesins Glosador Vivó de Ciutadella (camí de Maó nombre 38)

Finestretes que donen al Llunyà Oest

2011-04-24T17:54:00.001+02:00

Atavisme: aparició en un individu d'un caràcter presentat per un avantpassat llunyà i desaparegut en els avantpassats immediats o pròxims.

En Hobbes mai ho faria

2011-04-23T17:16:00.002+02:00

Si Hobbes hagués viscut en el temps actual, estic segur que no hagués dit allò de que 'l'home és un llop per l'home', i n'hauria tingut prou dient que l'home és un ca per l'home. Un simple ca domèstic i dòcil, obedient i gregari. Quan l'amo li diu que segui, el ca seu, i quan l'amo li ordena que mossegui, ell treu les barres.

El ca és el millor amic de l'home, diuen alguns.

No l'abandonis. Ell mai no ho faria, diuen uns altres.

En Hobbes, l'autoproclamat home-llop, tampoc no ho faria; ell mai no ens abandonaria.

El narrador que volia ser Déu

2011-04-22T11:54:00.000+02:00

Ser o no-res. Mai es fan aquest tipus de qüestions.

Després de dies de no obrir aquesta finestra, en apropar-m'hi m'he adonat de la quantitat de teranyines que la cobrien. Les aranyes de l'actualitat fan molta via...

Aquests dies he estat immers en un treball d'editing (així és com se'n diu a generar propostes de millora d'una novel·la que ja ha sigut contractada per l'editorial, però que encara no s'ha publicat perquè necessita ajustar detalls, fer correccions, eliminar repeticions innecessàries...) En aquest cas es tracta d'una novel·la històrica, escrita per un autor espanyol, de poc menys de 600 pàgines, el nom de la qual no estaria bé que es desvetllés aquí perquè encara no ha sortit al carrer.

Només dir que es tracta de la segona part d'un llibre que va tenir una bona acollida comercial a les llibreries (va per la 4a edició, de 5000 exemplars cadascuna d'elles), i que l'autor hi ha dipositat tot el seu afecte en la seva redacció. De fet, en una entrada del seu bloc personal que va deixar fa poc més d'un mes, hi va adjuntar la fotografia del moment definitiu en què posava el punt i final a la novel·la. Una imatge curiosa i solemne.

Pel que fa al contingut de l'editing, la meitat de les propostes de millora fan referència a un problema molt estès en les novel·les d'avui en dia, sobretot en les d'autors primerencs: l'ús incoherent del punt de vista del narrador i els salts injustificats del punt de vista. En aquesta novel·la, per exemple, s'empra un narrador omniscient (és a dir, que veu l'escena com si estigués per damunt dels personatges i de l'espai, com si fos un Déu que ho sap tot de tothom) que es situa en un lloc proper a la consciència dels diferents personatges que pul·lulen per la novel·la. No hi ha cap problema en emprar un narrador com aquest; els problemes comencen quan el punt de vista (situat al costat del personatge A) salta de sobte a la consciència del personatge B, cosa que normalment succeeix enmig d'un diàleg. Si el narrador ens ha d'informar del contingut dels pensaments de tots els personatges al mateix temps que parlen... per a què fer-los parlar? La funció dels diàlegs, en una novel·la, són la d'oferir una informació que no podem conèixer per cap altra via.

Segurament, els salts injustificats del narrador en les novel·les, són una herència del cine. A les pel·lícules és freqüent veure una mateixa escena des de diferents perspectives. És una cosa que visualment funciona bé, però en canvi quan s'aplica en una novel·la el que produeix és una sensació de falsetat, de vaguetat i de veure l'artifici.

L'informe d'editing ja està acabat, i ara només manca que l'editora li passi a l'autor i que aquest decideixi quines correccions accepta i quines no, abans d'enviar-la a maquetar.

II Festa d'Autogestió del Col·lectiu Rissaga

2011-04-12T11:53:00.002+02:00

ANEM-HI A FER ES BUJOT

II Festa d'Autogestió, organitzada pel Col·lectiu Rissaga, aquest dissabte 16 d'abril al camp de futbol de l'Orient (Ciutadella) a partir de les 23'30h

La tragèdia és una força centrípeta

2011-04-11T10:56:00.000+02:00

Dissabte dematí em vaig trobar amb la mare de J., un amic de l’escola que es va suicidar prest farà dos anys. No la veia des de llavors, i allà era ella, la seva mare, a l’altra banda de l’avinguda, desmuntant una vara llarga i flexible, semblant a una antena de ràdio telecomunicació, d’uns 4 metres d’alçada. Un ca negre, la cussa de J., donava voltes per allà.

Em vaig apropar a saludar-la, i ella tot d’una em va explicar que havia llençat la pilota a la cussa i s’havia enganxat amb els cables de telèfon. Era una d’aquelles pilotes fermades d’un cap, que tenen una baga a l’extrem i que quan les tires se’n va a prendre pel sac.

Portava tot el dematí lluitant per davallar la pilota d’allà dalt. Havia ajuntat un pal de garnera amb un tros de canya d’anar a pescar i un tac de jugar a billar i ho havia fermat tot amb unes brides negres de plàstic. Com que així i tot no arribava tant amunt, una al·lota l’havia ajudat a despenjar la cosa.

“D’aquestes pilotes ja no se’n troben”, va explicar la mare en to amarg, com si volgués justificar els motius pels quals, per segona vegada en dos anys, havia hagut de despenjar amb les seves pròpies mans el cos indemne però sense vida del seu fill.

Anvers i revers d'un paisatge llargament observat

2011-04-08T13:27:00.003+02:00

He localitzat la imatge que em va provocar una sèrie de somnis relacionats amb vaixells que s’enfonsaven després d'envestir-se contra les roques: es tracta d’un quadre que penja al casino de Ciutadella i que mostra el paisatge d'una caleta arredossada i tranquila amb un vaixell ancorat en el seu interior.

Aquest quadre el vaig veure a diari al llarg de dos o tres anys, durant els intermedis que fèiem a la fusteria per anar a prendre cafè a mig matí. No sabria precisar què era exactament el que em cridava l'atenció del quadre, però sé que em produïa incomoditat. Veia el vaixell massa gran, desproporcionat en relació a la curta distància entre les dues voreres de la caleta. I pensava que quan hagués de donar la volta s’envestiria irremeiablement contra les roques. Aquest pensament era recurrent. Supòs que tindria alguna cosa a veure amb l’ofici de fuster: agafar mides, tenir-les en compte a l’hora de treballar, calcular les distàncies. Tanmateix, hi havia dies que ho sopesava d’una manera més optimista, i creia que el vaixell sí que podria sortir de la bocana sense problemes; m’inclinava a creure, inclús, que el quadre havia sigut pintat in situ. Però el meu inconscient relacionava la imatge del vaixell, d’aquell vaixell, amb un cert impuls de destrucció.

Aquest impuls va culminar o finalitzar en un somni en el qual es veia un vaixell que s’enfonsava després d’haver-se envestit contra l’espadat rocós d’una cala estreta. La cosa curiosa és que veia el vaixell ja enfonsat, però no com s’enfonsava. Fets consumats. Es veien només restes del vaixell sobressortint del mar calm, flotsam and jetsam dins una aigua plomissa.

Es reproduïa ecxactament la mateixa incomprensió de veure un vaixell desproporcionat ja amarrat dins la caleta, sense veure com ha arribat fins allà, com s’ho ha fet per entrar, i comprovar si en aquell home que passeja per la coberta hi ha algun gest que denoti nerviosisme. En el somni, en canvi, es visualitza l’enfonsament sense passar per la maniobra de l’accident, sense saber si s’hauria pogut fer alguna maniobra per salvar l’embarcació, si es tractava d’una imprudència dels tripulants, o d’una catàstrofe natural. (O de que el vaixell era, efectivament, massa llarg per poder sortir d’allà dins).

Ara, quan veig el quadre, l’escena té una vida pròpia particular, es mou en la direcció que condueix, en un segon pla, en l’anvers del quadre, en direcció a l’enfonsament, talment un negatiu.

Poesia sense etiqueta

2011-04-07T19:17:00.000+02:00

La força dels poemes de Princesa Inca, recollits en un llibre per primera vegada, no surt d'un llenguatge primmirat i culte, ni d'uns versos acurats ni tampoc d'una mètrica medida. Surt d'unes paraules que brollen des de molt endins, d'un punt o múltiples punts de l'anatomia humana, de dins les venes, el fetge, de la planta dels peus, del cor, del cervell, de qualsevol indret palpitant que posseeix una informació que la ment encara no ha processat.

A ella se la relaciona amb psiquiàtrics, per haver-ne habitat algun segons sembla; amb la malaltia mental, per haver patit qualque tipus de trastorn psíquic. És l'etiqueta que se li penja, tal vegada perquè és més fàcil per dur-la a vendre. Però més enllà d'açò, els poemes de Princesa Inca t'arriben directament perquè són les paraules d'algú que té una cosa important per explicar-te. D'algú que ho està visquent, i té la valentia suficient de posar-hi paraules.

El llibre es diu La mujer precipicio i l'ha editat a Barcelona Libros del Silencio.

VOLEVELOLOVEOVEL

2011-04-05T08:57:00.004+02:00

Tots els camins duen a amoR .

punk is zen

2011-04-05T08:56:00.000+02:00

Açò era una vegada, quan a Menorca hi havia punks que xoriçaven rosaris de la catedral i se'l penjaven cap per avall a la sivella de la xupa de cuir, que al cantant dels Skandol li van passar una entrevista per escrit, un full amb 6 preguntes que havia de publicar-se al fanzine s'Abokador. Era el mes d'octubre de 1993, una època que ningú ja recorda perquè habitem un futur que no havia d'existir mai. L'entrevista, que mai no es va arribar a publicar, es va entregar un poc abans de nadal. Una de les preguntes feia: "Com definirieu la vostra música?" I ells responien: "Una puta merda. NOltros intentam fer punkradicalhardcorethrashdeath i al final mus surt un Skandol". Una resposta d'allò més zen.

BÚSTIA DEL LECTOR / BUZÓN DEL LECTOR

2011-04-01T19:44:00.000+02:00

Estimado señor director:

Me dirijo a vd. para pedir encarecidamente a las autoridades competentes instalen cámaras de videovigilancia en el parquing de la urbanización de Cala'n Blanes, puesto que como ve, aparecen con frecuencia toda clase de sorpresas.

En la madrugada de hoy viernes, sin ir más lejos, hallábase un servidor en la fase del sueño conocida como la Fase del Movimiento Rápido de Ojos, cuando despertó a causa de un extraño sonido proveniente del exterior. Sospeché que pudiese tratarse de un ladrón (es de conocimiento público que en este barrio los chorizos campan a sus anchas, sobretodo los de guante blanco), así que me armé de valor para salir a la calle y averiguar qué sucedía.

Y cuál fue mi sorpresa, señor director, al percatarme que el sonido procedía del pincel con el que un individuo aplicaba pintura de color azul sobre la franja superior de nuestra bandera patria, que desde siempre lucía el murete por el que se baja a la playa. Ni corto ni perezoso, me acerqué al vándalo y le pregunté si era consciente del alcance de su fechoría. A lo que aquél respondió que no estaba cometiendo ningún delito, sino simplemente pintando la bandera de la República d'Albergínia del Nord. Y lo dijo sin pestañear, el muy sirvengüenza. ¡Cuánta desfachatez!

Puede imaginarse la estupefacción que me embargó en ese momento, sr. director. Sólo pensar que de la noche a la mañana el más alto símbolo patrio pueda quedar manchado de esta manera, debería hacernos reflexionar del berenjenal en que nos está metiendo la insoportable levedad de la ley. Y no quiero seguir porque me dará un ataque.

El poble és tan petit

2011-03-31T11:21:00.000+02:00

Des de la taula on hi ha l'ordinador des del qual estic escrivint aquesta entrada, es sent cantar una mèl·lera que està situada damunt l'antena del televisor del vesí, que no és altre que un dels polítics detinguts fa dos dies a Ciutadella acusats de corrupció.

Què bé que canta aquesta mèl·lera.

I diu:

Que no ho veus, quin sol que fa? Que no ho veus?

Que no ho veus, quin cel més blau que hi ha? Que no ho veus?

Contraatac

2011-03-28T09:54:00.000+02:00

Un ca li mossegava els collons a un moix de grans dimensions allà, al fons del pati, davall un sostre de troncs i teules. El rostre del moix s'anava inflant a causa del maler. Tenia els ulls fora d'òrbita. Semblava que arribava a l'últim alè.

Però llavors el moix s'aixecà d'un salt i, fent contorsions en l'aire donà la volta sobre si mateix, anant a buscar els testicles del ca. Li enfonsà els ullals dins l'ànima, a través de la pell dels ous, mentre un altre moix -més petit- que havia aparescut de sobte li arpava els ulls al ca.

La missatgera

2011-03-24T10:53:00.000+01:00

La cambrera s'ha entretingut una estona amb el cafè, abans de dur-lo a la taula. "Tal vegada adivina que avui és el darrer dematí que vindré a prendre'l aquí", he pensat, i per un moment he imaginat que esteia dibuixant alguna cosa amb l'espuma del cafè amb llet. Un darrer missatge sense paraules. Un cor. Seria el més fàcil. Un cor de comiat. Però quan ha deixat la tassa de cafè amb llet damunt la taula m'he adonat que els dibuixos damunt l'espuma no eren tan evidents. M'he esforçat per veure-hi un cor, mirant la tassa des de diferents angles, però què va, ni fer-hi aprop. No hi havia rastre de cap cor. Descartada una primera possibilitat, he provat de trobar una altra forma reconeixible, com ara un yin-yang, cosa no gaire difícil de trobar en un cafè amb llet, per poc que es remeni. Però tampoc. No hi havia res en aquella massa espumosa del cafè amb llet que fes pensar en un gest de complicitat per part de la cambrera. No s'havia format un dibuix ni tan sols per accident. Era la pura imatge del caos arrebassada del conjunt i posada allà, damunt la taula, entre les notícies del diari i la cullereta, entre el dia que comença i l'època que s'acaba.

L'administració del Terror

2011-03-22T13:44:00.001+01:00

Una coalició d'estats 'aliats' ha començat a bombardejar Líbia aquests dies. Segons la versió oficial, l'operació Odisea del Amanecer, o Amanecer de la Odisea té com a objectiu enderrocar el dictador Gadafi i alliberar la població revoltada. La versió oficial no diu res de l'augment diari del preu de la benzina. Ni tampoc amb les ànsies d'assegurar-se l'abastiment de cru. No diu, la versió oficial, que si Líbia fos un país pobre, sense petroli, als països atacants ni se'ls hauria passat pel cap fer veure al món que el governa un dictador que sotmet cruelment el seu poble.

Fa uns dies llegia la novel·la Esperant els bàrbars de Coetzee. La història del magistrat d'una ciutat de la frontera de l'Imperi, que veu com la seva tranquil·litat personal i l'equilibri de la població es trastoca amb l'arribada del coronel Joll, un enviat imperial que té la missió d'apaivagar els moviments dels bàrbars, a l'altra banda de la frontera. Els mètodes brutals del coronel (tortura, persecució, assassinat) contra uns bàrbars que ningú sap ben bé qui són ni què fan, més que pacificar la frontera, el que aconsegueixen és incendiar-la.

Dissabte passat apareixia en un diari la resposta que el fiscal donà a un acusat a l'acabament del judici: "No hi ha més justícia que aquella que emana del poble i que nosaltres administrem en nom del Rei". Què vol dir que 'emana del poble'? Que la justícia brolla, com si es tractés d'una font? Jo no record haver donat el vist-i-plau a cap llei redactada, ni conec ningú que ho hagi fet (ni tan sols un advocat). A qui o a què feia referència, el coronel Joll, vull dir el fiscal, quan deia que la justícia emanava del poble?

L'única Justícia és la que s'administra

en nom del Rei

L'estil Urbanització

2011-03-21T11:53:00.000+01:00

L'amuntegament i superposició de capes: Als creuers de l'avinguda principal, tan prest s'anuncia un restaurant xinès com un pub britànic, un local de karaoke com un restaurant d'especialitats menorquines, un souvenir on trobar matalassos inflables, postals de l'illa Made in China, un parc d'atraccions aquàtiques, com un jaciment prehistòric.

El desarrelament: cada propietari tracta de conferir, dins els límits del seu xalet, un espai a mida dels seus desigs. Com s'assemblen entre ells, aquests espais-desigs! Els mateixos rectangles de gram, els mateixos arbusts formant tanques, les mateixes washingtònies, els mateixos cans que borden vora les reixes metàl·liques.

Un context de l'Estil Urbanització serví de font d'inspiració a Quim Monzó en un relat que explica com un home que arriba a ca seva es confón de vivenda (tot l'edifici és idèntic) i entra dins una altra casa, on hi ha les mateixes fotografies familiars (amb diferents protagonistes) exposades al menjador, damunt la televisió. Més tard arriba la dona de la casa, i tal vegada s'adona que aquell home no és el mateix de sempre, però s'hi assembla prou, així que ningú diu res i se'n van al llit com si tal cosa.

Es tracta de fugir d'aquí, important jardins de somnis exòtics a l'estil dels carpobrotus que més tard s'estenen en forma de plaga incontrolable.

La desubicació concreta: Thomson Holidays detalla als seus clients l'emplaçament de la urbanització: a menys de tres hores de qualsevol aeroport anglès.

El bungalou: una curiosa paraula d'origen indi que originàriament feia referència a les cases 'a l'estil de Bengala'.

les primeres vegades (àudio)

2011-03-16T19:39:00.002+01:00

Una espècie de record poètic de les primeres vegades, en tres temps (les que han passat, les que van passar i les que han de passar). Degut a les dificultats de pujar un simple àudio al bloc, s'ha hagut de fer una cosa semblant a un video. Es proposa interpretar el rectangle negre com una finestra que dóna a una nit sense estrelles.

Amb la veu d'Òscar Mayer i una maneta de Miss Haiku.

TURMIX de batre tinta

2011-03-14T18:01:00.000+01:00

L'exercici és el següent: agafar varis diaris locals d'una mateixa jornada i cercar entre totes les seccions del diari, des de la sinopsi de les pel·lícules a la cartellera del cinema fins a les cròniques futbolístiques, passant pels anuncis publicitaris, a fi de treure de contexte aquelles oracions (o fragments d'oracions) que apunten cap a un lloc estrany.

* * *

la pràctica d'encendre bengales

tot allò que vam aprendre construïnt avions

un passadís secret que permet entrar dins el cervell

la perforació per on han d'ésser hissats a la superfície

descobrir l’angle, calcular la força i dirigir l’efecte

un bri d’herba inadvertit

l’horitzó que s’obre és immens

Visc a la travesia i el vent ens porta moltes fulles

El sol surt a les 8.18 i es posa a les 19.46

La lluna surt a les 9.09 i es posa a les 19.51

una composició rítmica molt acolorida de coets

surt aigua d’una canonada del cementiri, provocant esquerdes a la carretera

un desig de convertir el Parlament en una caixa d'enganys

escenari de retalls

conflueixen dues realitats

al quedar sense govern, s'estavellà contra les pedres

encara no havia pogut pensar en el discurs

hi ha moltes maneres de contar una història

la part sòlida d'aquest fang s'acumula en el pòsit formant capes, mentre que la part líquida es queda en la part superior

dubte sobre la constitucionalitat del retall

el nostre univers té uns 14000 milions d'anys (data del Big Bang)

l'opció del silenci com a fòrmula de conversió

les galàxies que hem descobert tenen unes turbulències interiors que les permet crear estrelles molt més ràpidament

atenció als símbols del trencaclosques, o dels núvols

* * *

Si es lliguessin bé amb el turmix, d'aquests ingredients en podria sortir una salsa que contindrien elements de l'avui científic. Però no. El que passa amb aquest TURMIX és justament el contrari: deslliga la salsa amb què els diaris condimenten el temps.

* * *

A fora plou amb força, i els vianants travessen de pressa, davall els paraigües. Es sent la sirena d'una ambulància, més enfora.

* * *

Estampes, petita col·lecció de la setmana

2011-03-11T19:11:00.000+01:00

O: només tenir temps de fer un clic amb la càmera del mòbil.

O: la velocitat dels titulars.

Estampa 1a: Joel Buton.
A l'endemà de Carnestoltes, a l'hora de la posta del sol, Buton busca un lloc on passar la nit, entre els garrovers de la carretera que condueix a Mont-Roig. Fa 12 anys que va començar a caminar, ell tot sol, arrossegant un carro amb les seves pertinences. Entre elles, dues planxes de faquir de 1'50 metres de llarg per 30 centimetres d'ample, i un dossier on guarda les declaracions de tots els ajuntaments per on va passant, en què demanen la desaparició de les mines antipersona.

Estampa 2a: A propòsit de L'anticoncepte de Gil J. Wolman
En una de les sales del Macba, totalment a les fosques, apareixia una gran esfera penjada a mitjana alçada. Al cap de poc temps s'encenia, al mateix temps que es sentien veus confuses del propi Wolman, xerrant en francès. Esfera blanca sobre fons negres, veus confuses. Total: quasibé res. L'anticonepte. Els visitants no aguantaven més de trenta segons dins la cambra. Xoca el fet que dins una sala d'exposicions hi hagi una obra que sigui gairebé res, que frissi la inexistència.

Estampa 3: La paradoxa de les grans ciutats:
Com més desenvolupada tecnològicament és una gran ciutat, més difícil resulta viure-hi. Els lloguers són més cars, la vida en general és molt més cara que als afores o als pobles. Si la tecnologia i les màquines havien de servir per fer-nos la vida més senzilla, per què allà on s'acumulen els enginys la vida es fa cada vegada més costosa?

Viatge nocturn amb la Màquina del Temps

2011-02-26T10:52:00.000+01:00

La novel·leta La màquina del temps, de H. G. Wells és un relat lineal escrit sense gaire gràcia, però plagat d'imatges suggerents. Tracta d'un home, el Viatger del Temps (VT, a partir d'ara), que va crear un enginy amb el qual es podia desplaçar a través de la quarta dimensió, o sigui a través del temps.

A bord de la seva maquineta, VT es va desplaçar a l'any 802.701, ni més ni menys. Ja que hi som, devia pensar, no ens quedarem curts. Quan la màquina es va aturar i VT va aparèixer a n'aquell temps futur, es va trobar una societat certament anòmala. Esteia poblada per dos tipus d'éssers: els Elois, molt infantils ells, poc espavilats i més bé tontots; i per altra banda els temibles Morlocks, uns éssers blanquinosos que vivien davall la terra i s'alimentaven de la sang dels pobres Elois.

Un detall que crida molt l'atenció, d'aquest llibret, és la insistència del VT a encendre mistos. Es passa mitja novel·la encenent-ne, car així espanta els Morlocks (no suporten la claror), i també es guia en la foscor. Continuament afirma que si no hagués siguts pels mistos, no sap com se n'hauria ensortit a n'aquell món remotament futur.

A continuació, es reprodueixen una sèrie de fotogrames de La Màquina del Temps

1. Els indicadors de la màquina: un dial enregistra els dies, un altre els milers de dies, un altre els milions de dies, i un altre els miliers de milions.

2. La màquina es posa en marxa, es mou!

3. L'agulla dels milers de dies girava tan ràpid com l'agulla dels segons d'un rellotge

4. Les alternances de nit i dia eren molt ràpides / El pas del sol a través del cel / Els dies i les nits batien.

5. "Evidentment, hi havia bastants Morlocks, i s'esteien tancant damunt meu (...) Era el moment d'encendre un misto".

6. "No sé si compreneu el meu estat, però sempre sentia el perill a la meva esquena".

7. El V.T. va tornar allà on havia deixat la màquina del temps. Allà davant l'Esfinx Blanc, sobre un pedestal de bronze, devora el bedoll de color de plata, devora el garbuix d'arbustos de rododèndron.

THE END

(Les fotos s'han fet al Yaya Studio de Sabadell,

i els caretos dels Morlocks són fets seus)

Un sol minúscul

2011-02-23T16:14:00.002+01:00

SOCIALISME, la darrera pel·li de Godard

2011-02-22T11:41:00.001+01:00

Als seus 80 anys, Jean Luc Godard segueix igual de canyero que sempre. A ell tant li és que estem al maig del 68 com al febrer de 2011. El cine són imatges, colors, i texte i paraules, i al món exterior, és a dir, al que hi ha més enllà de la pantalla, hi ha explotació, hi ha diners que circolen, però també hi ha persones, veus, paraules que a vegades volen dir alguna cosa i a vegades no volen dir res.

I Godard, càmera en mà, fa de mol·lusc. Ell filtra, però no interpreta. Plasma, mostra. No conta cap història, no avorreix, però tampoc passa res si durant 5 minuts deixes de mirar la pantalla.

De fet, ahir a la nit quan va acabar la pel·li als cines Kaplan, va passar una cosa graciosa. No érem gaire públic, com a molt sis o set persones, i com que el film es va reproduir a través d'un projector instal·lat al mig del passadís, una treballadora del cine esteia pendent del trípode que subjectava el projector. Així que la pel·li es va acabar de cop, al final d'una frase i la pantalla es va quedar en negre. Ningú es va moure del seu seient. Van passar uns segons i res, fins que per fi es va encendre algun llumet, tènue, dels laterals. Un home es va aixecar d'entre el públic i va agafar l'abric, disposat a anar-se'n. Quan va passar per davant de la treballadora del cinema, li va demanar, fluixet: 'ha acabat ja, veritat?', i la dona li va dir, igual de fluixet: 'sí'. Tots vam somriure i ens vam aixecar. El millor final per a una pel·li de Godard.

L'espiell desèrtic

2011-02-20T12:15:00.001+01:00

Heus aquí com a la porta d'entrada del darrer pis del nombre 42 de la plaça George Orwell, altrament coneguda com Plaça del Tripi, i situada en la base del triangle que forma la plaça, s'hi troba, incrustat dins l'espiell, una imatge panoràmica de la carretera que duu a Monument Valley, al seu pas pel desert que separa els estats d'Utah i Arizona.

Com va arribar fins allà, aquella imatge, és un misteri. Tanmateix, no senbla que sigui ben bé una fotografia, ni tampoc un dibuix, tal vegada sigui una mescla de les dues coses, o només una taca. Tant se val. L'efecte que produeix és el mateix. El de veure el que hi ha darrera la porta d'entrada, o el que hi podria haver, més enllà de la casa. Un punt de fuga. Un espiell que dóna al desert d'Arizona. Mirant l'espiell una estona seguida, es poden veure arribar tot tipus de personatges solitaris, creuant la carretera polsegosa.

Sospita

2011-02-18T19:15:00.000+01:00

Cada dematí arriba puntual, a les 7:52, el tren, l'escenari mòbil, ple a vessar. Tothom es coneix els diàlegs, tothom coneix els personatges, sap quins seran els seus moviments. I així i tot...

La majoria dels passatgers són espectadors, no figurants. Els figurants no tenen cap tipus d'interès. Són molt més interessants els espectadors. Al cine és igual.

L'olor dels diners

2011-02-10T20:05:00.000+01:00

No t'has fixat mai que els diners fan una olor estranya? Els bitllets, les monedes no tant. Com més gran és el bitllet, més olor fa. Com menys val, més olor a suat, perquè més gent pot tenir bitllets de 5 euros. Estan arrugats, quasi sempre. Fan olor de butxaca de texans, de cama, de greix dels dits.

Els de 20 no tant. Surten del caixer automàtic, per exemple, amb olor de caixa fort. Olor d'haver estat tancats sempre, des que els van fer.

A vegades fas una feina en negre i et paguen amb bitllets de 50 i bitllets de 10, és lo típic, i algunes monedes també cauen. Dins un sobre tot. Un sobre blanc, sense inscripcions ni res. De part de dins, el sobre sol tenir unes sanefes blau cel. I bé, aquests diners, a vegades, no sempre, fan olor d'humitat. De calaix ple de floridura tancat amb clau. Fan olor d'haver estat ben guardadets.

Diuen que els bitllets tenen restes de cocaïna enganxades al paper. Deu ser per açò que costen més del que valen.

I les monedes. Sí, les monedes també fan olor. De metall i de suor.

De què fan olor , els diners, així? D'humanitat, de treball, d'intempèrie, de brutícia, vés a saber. És que algú s'entretindrà a ensumar-los?

Chuang Tzu i la papallona dels seus somnis

2011-02-08T20:18:00.000+01:00

Al pensador zen Chuang Tzu se'l coneix, sobretot, per aquella història segons la qual un dia ell esteia adormit, i llavors va començar a somiar que era una papallona que volava i anava d'aquí a allà. Però arribà un punt que ja no sabia si era Chuang Tzu que somiava que era una papallona o una papallona que somiava que era Chuang Tzu.

Açò està molt bé com a joc de paraules. Però o bé Chuang Tzu somiava que era una papallona, o bé una papallona somiava que era Chuang Tzu. Somien les papallones? Tal vegada sí.

Si Chuang Tzu somiava que era una papallona, aleshores la papallona no podia somiar res perquè era una papallona somiada, i per tan, era incapaç de somiar res, almenys per si mateixa. Encara que les papallones puguessin somiar, aquella papallona somiada no podia somiar pel seu compte.

Chuang Tzu xubecant a Croàcia

Però podria ser Chuang Tzu que somiava que la papallona somiava que era una altra papallona que somiava el filòsof xinès. Seria una espècie de parèntesi que s’obriria i es tancaria sense arribar enlloc. En somnis , tot és possible.

També podria ser que la papallona somiada per Chuang Tzu somiés que era Chuang Tzu i entost d’un coleòpter.

Posem per cas que era la papallona la que somiava amb Chuang Tzu. Chuang Tzu, aleshores, no era ningú, sinó el somni d’un insecte bonic.

En qualsevol cas, és una qüestió que no té cap tipus d'importància.

L'auto immòbil de Raleigh

2011-02-07T19:20:00.002+01:00

Winston Raleigh és un dels personatges que l'escriptor menorquí Màrius Verdaguer va recrear a la novel·la Piedras y Viento, a l'any 59. Es tractava del fill del governador anglès destinat a Maó, que acabava d'arribar al port a bord del Pòlux, un vaixell de bandera britànica.

Havia arribat a l'illa amb la intenció de buscar-se la vida, donat que s'havia quedat sense un cèntim i necessitava l'ajut de son pare. Per altra banda, a bord del Polux hi viatjava també n'Elsa Nielsen, una jove amb qui Raleigh mantenia una relació d'amagat.

Amb ganes de començar una nova vida i deixar enrere el seu passat, turmentat per conflictes interns dificils de comprendre avui en dia, Raleigh topa de ple amb els elements que fuetegen l'illa. Al més pur estil del romanticisme, és la tramuntana, els còdols, els illencs que passen dels anglesos; en definitiva, el paisatge, el que té més vida que els propis personatges.

Il·lustració d'ALEKSANDRA KOPFF

L'assumpte arriba al paroxisme quan el jove Raleigh es disposa a anar en cotxe des del moll del port de Maó fins el centre de la ciutat:

"En el muelle les esperaba un pesado coche pintado de verde, que tenía la apariencia de una barca. (...)

Lentamente el coche subió una larga cuesta. La ciudad de Mahón se aproximaba a ella".

Era la ciutat la que s'aproximava al cotxe, i no a l'inrevés. Es tracta d'una metàfora com qualsevol altra, per explicar el pas del temps. Seguint la seva lògica, les coses passen perquè arriben per si soles, no fa falta que les vagis a buscar. Tant dóna si xerram d'anar a Maó en cotxe com de viure. La mort és l'inevitable i tant dóna el que facis per evitar-la.

També hagués pogut dir que la carretera es desenrotllava davall les seves rodes, a mesura que avançava amb la tartana verda. Winston Raleigh seria, així, un personatge impossible de predir. Les coses succeeixen a mesura que un les fa possible.

Però no. Raleigh esteia assegut dins un cotxe en marxa mentre la ciutat es dirigia cap a ell a tota velocitat, i havia de parar atenció, perquè si no anava alerta, tal vegada la ciutat li passaria de llarg

Diluïts amb aigua

2011-02-05T10:53:00.000+01:00

La confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia és un formigueig constant de persones que surten de la boca del metro i s'escampen amb pas ràpid en direcció a les oficines dels voltants.

Allà, en un costat del carrer, a l'esplanada que es forma en un dels laterals del Palau Robert, és el lloc que en Jean Claude ha escollit per pintar els seus quadres. Fa uns anys, es posava en un lateral del MACBA. Ara s'ha canviat aquí, potser aprofitant que al Palau Robert estan fent una exposició sobre el terratrèmol de Haití (ell va néixer a Port au Prince).

S'asseu damunt un pot de pintura, col·locat ben aprop d'un dels pocs arbres que emergeixen del ciment. Aquella minsa porció de terra li serveix per deixar caure les gotes de pintura o l'aigua sobrant.

Així com va acabant els quadres els exposa allà mateix, estalonats l'ún contra l'altre entre els bancs del carrer. Amb el que ven es compra cigarretes i pots de pintura a l'aigua. Les pintures a l'aigua s'assequen prest, açò li permet pintar fins el capvespre i esperar fins a que eixugui.

Mentre avança el capvespre, i la gent que surt de les oficines torna cap a les boques del metro, en Jean Claude pinta figures humanes que es repeteixen, figures negres que tenen braços i caps però que no tenen rostre, ni ulls ni boca. Amuntegades en poc espai, i que s'assequen ràpid, perquè es dilueixen amb aigua.

Per berenar tenim mitja hora

2011-01-28T19:44:00.000+01:00

L'ACTUALITAT

Espanya, amb un 20'6% d'aturats, és el país d'Europa amb més població desempleada en edat de treballar.

El partit d'anada de les semifinals de la Copa de SS.MM. el Rei, es jugarà dimecres que ve a l'estadi de l'Almeria. El partit es jugarà a les 20 hores i serà retransmès en directe.

L'OBRA

Darrera la porta d'entrada, algú ha escrit amb un plastidecor blau marí:

200 tornillos 16
200 tuercas 16
200 arandelas

Aquella illa és una vasta extensió de terreny cultivable

2011-01-27T19:19:00.001+01:00

Menorca

M'enroca

M'encaro

Món cera

Enrocam

Ancorem

–On cream?

En Marco

o en Marc

–Carme, no!

Or, cànem

Món acre

–Com n'era!

Rocamen

–Renom? Ca!

Ca menor

–Roc, anem.

–Caro, 'nem.

Carn emo

Ron Meca

Cameron

Ron, ca mè

Ramón C. E.

Cremona

No crema

Mecano R

Carn o mè

En croma

–Amèn, cor.

Manco re

–Mena, cor.

–Rema, Noc.

Ca'n More

Món acer

N'era moc

–Mor, ànec!

A set l'altesa

2011-01-25T19:04:00.000+01:00

EL TRESOR: D’armes, només es va endur les dents postisses i una pistola amb la capacitat de glaçar els seus adversaris, o de reduir-lis la mida.
CONFUSIÓ: Sols el boig del poble va reconèixer el rei d'incògnit. D'un salt, es va plantar davant del monarca i li va dir:
     –Et tallaré el coll, a tu i els teus dòbermans.
     Un cop sec de destral convertí l’error en terror.

FUTUR: –Què ha dit la predicció?
     –Que en cas de pluja, agafi el paraigües, majestat.
     –D’acord. Ho tindré en compte.

L’HORÒSCOP. Abans de fugar-se, l’horòscop del rei deia que aquella setmana una persona estaria molt pendent d’ell.

FORBES –El rei en persona envià un SMS molt ofensiu a la meva muller –declarà el camerleng-. Ella apareix a la llista de Forbes, entre les 50 dones més poderoses del món.
     –I qui és la seva dona –demanà l’investigador Moravia.
     –Per si no ho sap, a més de ser la meva dona, és la filla de son pare.

DÓNA-LI AL REI. Dóna-li la mà al rei, és seva. A l’igual que el peu de rei, els peus de porc, les manetes de ministre i els braços de gitano.

ECLIPSI. Tot rei sap que amagar-se en una ciutat és tan difícil com amagar el sol a ple dia: la seva cara és d’ús corrent en les grans superfícies. Tot rei sap que ha de fugar-se de nit.

Des del Parlament, la fàbrica de fer lleis, que aglutina els grans empresaris i la burgesia, s’insisteix en què els arguments sobre la possible desaparició del monarca careix de base científica.

EL DISCURS A LA NACIÓ. –No vull sortir per televisió –digué el rei-. Per dir què.

El Pentàgon, per la seva banda, prepara un informe sobre els efectes de la caiguda de la monarquia.

UN CONTE AMB FINAL FELIÇ –La meva vida –deia l’escalfacadires- és un conte amb final feliç i que ja està escrit, però que es va endarrerint i posposant, i mai no arriba a ser feliç del tot ni a acabar del tot.

SERVITUD: –Què en sabreu vosaltres, que no heu nascut al si de la Família Reial, del què és la servitud? La corona... La corona te la treus per menjar i per raspallar-te les dents, i prou.

DECLARACIÓ. Al bell mig del desert, es va declarar el foc.

EL TAROT: –Veig una planta d’alumini amb flors de plàstic. Veig un home irrellevant clavant el seu genoll en els genitals d’un home rellevant. També veig un dipòsit o un laboratori amb bosses de sang emmagatzemades.

MORAVIA: Digué el camarleng:
     –El rei ha traït els seus ancestres i ara despertarà tot un exèrcit de criatures diabòliques. Vampirs, homes llop, tots ells deambularan pels carrers, de nit i de dia. Ha de trobar-lo, Moravia. Sort, i que la Verge dels Desamparats l’ajudi a trobar aquesta ovella descarriada.

Quan costa escriure un best seller?

2011-01-21T10:43:00.000+01:00

Fa poc ha sortit publicada la novel·la històrica El sueño de Justiniano, per l'editorial Ediciones B, en la qual un servidor fa de lector de manuscrits. En el cas d'aquesta novel·la, he vist tot el procés d'edició, tot el que ha succeït des d'un document de Words fins a la impressió en paper d'una totxana de més de 800 pàgines. La sensació és estranya, tal vegada semblant a la d'un pagès que fa la verdura en el seu hort, i que un bon dia una multinacional tipus MacDonalds li compra la ceba per a fer el seu Mega Big Whooper Eco. Segur que al pagès se li'n fot l'hamburguesa en qüestió, però saber que hi ha la seva ceba en la salsa, fa sentir-s'ho com a propi, d'alguna manera.

L'autor, per la seva banda, poc després de tancar el tracte amb l'editorial, es demanava si és possible viure de l'escriptura. Ho diu ell, que és professor d'universitat i que li acaben de publicar un llibre que es ven per 23 euros a les llibreries, i del qual se n'ha fet una primera tirada de 4000 llibres.

Els nombres que ha fet l'autor són els següents: si comptem que el ritme mig d'escriptura és d'una pàgina per hora (!), una novel·la de 400 pàgines durà 400 hores de feina, només de redacció. A n'aquestes, suma-li 400 hores més d'investigació històrica, correcció del manuscrit, etcètera. En total, l'autor afirma que per escriure una novel·la com aquesta, li ha portat unes 1400 hores, i que aquesta xifra, multiplicada per 24 euros l'hora, que seria el preu mig d'una hora de feina (!), dóna un total d'un poc més de 34000 euros. Aquest serien els nombres de la novel·la, segons el propi autor (http://elocasodebizancio.blogspot.com/2010/09/es-rentable-publicar-una-novela.html).

Clar que aquests càlculs són els propis d'un obrer de l'escriptura. Ara hi mancaria conèixer el punt de vista de l'editorial, veure com s'ho fan per convertir un document de Words en un best seller...

Aixovar

2011-01-17T19:14:00.000+01:00

Setze anys després de la seva mort, es van trobar les pertinences més valuoses que l'home havia guardat dins un maletí de cuir negre amb combinació secreta.

Hi havia un document signat pel consolat francès, amb data del 10 de febrer de 1939, un carnet de la CNT amb els fulls descosits i les cobertes ennegrides, una agenda amb nombres de telèfon i adreces escrites a mà, un carnet de soci del RCD Mallorca, un sobre amb fotografies en què apareix l'home, ja major, disposant-se a penetrar una al·lota molt més jove que ell, que l'espera nua damunt un sofà; fotografies de carnet, en diferents moments de la seva maduresa. Una llibreta amb fulls quadriculats, tamany dinA4 enquadernades amb espiral metàl·lic i que contenen les memòries que l'home, un dia, va assegurar que havia escrit i que després havia cremat.

En obrir el maletí, un munt de mistos es va escampar per damunt la taula.

Digues-me com mor un home, i et diré com va viure.

Instruccions per a pintar una habitació

2011-01-14T16:03:00.002+01:00

Cobrir el terra de l'habitació amb paper de diaris vells, una manta o un plàstic.

Reservar el sòcol amb cinta de paper per a que no hi vagin esquitxos.

Pintar la paret fins que a fora es fa fosc.

En acabar de pintar, anar fins a la finestra i guaitar. Passen avions, s'encenen les estrelles.

Històries made in Krafft-Ebing

2011-01-13T17:52:00.000+01:00

Richard von Krafft-Ebing era, definitivament, un psiquiatra alienista (el concepte d'alien podria ser interessant) que va tractar de catalogar l'ample ventall de les malalties mentals existents al seu moment, al voltant d'una obra que es deia Medicina general. A fi d'acompanyar les seves teories, les il·lustrava amb petits relats breus, molt coloristes, que ell anomenava Observacions Clíniques. Idò bé, molts d'aquests relats són autèntiques joies, a camí entre el surrealisme i l'art brut. Alguns exemples:

“El 29 de marzo de 1862, en el Jardín de Plantas de París, un señor de 78 años y medio se aproxima a un muchacho de 13 años que miraba los caracoles; le coge sus partes sexuales, diciéndole:

–¡Eh, el bonito caracol!”

Un altre estampa:

“El 29, hubo un incendio en una finca de los alrededores de la ciudad. C, había pasado poco antes por allí con su cigarro encedido y probablemente lo arrojó al pasar en el próximo hórreo de heno. Detenido en lugar cercano al incendio e interrogado, pretende que estaba allí cazando ratones. Ante el juez trata de encender un cigarro”.

Impressionant l'agilitat del relat, les relacions desbaratades que Krafft-Ebing estableix com si fos la cosa més natural del món, a fi de fer-nos veure una coherència més que xocant.

Per últim, val la pena llegir la història que apareix en l'observació clínica de K.-E., datada el 15 d'octubre de 1864. El protagonista és un avi que segons el psiquiatra patia de "demència paralítica":

“El 15 de octubre de 1864 sale humo de pólvora de su cuarto. Abriósele y se le encuentra con una pistola en la mano y pólvora quemada sobre la mesa. C. explica a la policía que quiso defenderse contra unos ladrones que habían entrado.

“Las gentes de la casa interpretaron su actitud como malquerencia, porque le habían reprendido por alguno actos indecentes. C. entraba, en efecto, en el cuarto que le agradaba y había escogido el cajón de una cómoda de caoba para hacer sus necesidades".

L'efecte Krafft-Ebing

2011-01-12T10:54:00.002+01:00

La pesca de la trucha en América, de Richard Brautigan, és l'anada de castanya més grossa que he llegit de fa molta estona. És un llibre d'històries curtes que tenen com a denominador comú les sortides de l'autor a pescar, tot i que de peixos n'apareixen pocs. La pesca és l'excusa per començar a explicar qualsevol història estranya que li va succeir mentre anava a pescar truites.

A vegades els relats segueixen l'esquema d'aquelles revistes que posen qüestionaris d'experts sobre un tema, en què el públic li fa preguntes i ell, que és La Pesca de La Trucha En América, respon explicant qualsevol cosa. Per exemple, en el relat De regreso a la cubierta de este libro, un seguidor de la Pesca li xerra d'un tal Fritz que viu a San Francisco, i l'autor li respon dient que s'alegra que el tal Fritz no hagi anat a la presó. Acte seguit, i sense saber ben bé com, comença a anar-se’n per les branques: li diu que a Nova York li va molt bé, però que fa molta calor. Tanta, que la nit passada hagué d’embolicar-se el cos amb un llençol banyat per refrescar-se, però llavors el ca de la casa li començà a bordar, i com que el ca bordava tant fort, la casa s’omplí de morts. L’home començà a lluitar amb els morts, amb l’enrenou els vesins de Puerto Rico s’enfurismen... i així.

Segons el mateix Brautigan, aquest llibre el va escriure d'una sola tirada mentre eren de vacances amb la seva dona, en un càmping, a mitjans dels anys seixanta. De fet, va sortir publicat per primera vegada el 1967. La seva dona no sabia que Richard era escriptor. Una vegada li havia demanat a què es dedicava, i ell li va respondre que es guanyava la vida donant consells sobre la pesca de la truita.

En un moment determinat, en el llibre apareix una cita d'un altre escritpor, anomenat Krafft-Ebing, i que fa tanta via com Brautigan, o encara més i tot. Açò és Krafft-Ebing:

“El alcalde de una pequeña ciudad del este de Portugal fue visto una mañana empujando una carretilla llena de órganos sexuales por la plaza mayor. La suya era una familia marcada. En el bolsillo trasero llevaba un zapato de mujer. Llevaba allí toda la noche”.

Impressionant manera d'escriure. No sé si Krafft-Ebing és un autor real o se'l va inventar Brautigan. Segons Google, Krafft-Ebing és un psiquiatre de finals del segle XIX especialitzat en no sé quina paranoia sexual.

Pensava en com es podria escriure com el Krafft-Ebing que es cita a La Pesca. Una manera podria ser retallar frases de diaris i enganxar-les unes amb altres, un poc a l'atzar. Així que un dia, el 9 d'octubre de l'any passat, vaig comprar 5 diaris regionals, en vaig retallar les oracions que em semblaven interessants, fins aconseguir una muntanyeta de tires de paper, i després les vaig enllaçar tal i com venien. L'experiment va donar com a resultat històries més o menys llargues i frases de l'estil:

"Uns actors que representaven a la brigada municipal, agafaven el banc amb la noia asseguda i escapaven muntanya a través".

"Enmig del boom, havia caigut en les seves mans un tros de cervell".

"Al fons, al costat de les vivendes, la furgoneta servia com a protecció contra el vent i l'arena".

En fi.

La cambra de projeccions

2011-01-11T18:49:00.000+01:00

CAMBRA DE PROJECCIONS DE SOMNIS, ES LLOGA. 300 €. Al carrer Sant Pau nombre 32, primer pis, segona porta.

A l'habitació d'aquest anunci, situada al carrer de Sant Pau de Barcelona, confluència amb carrer de Les Penedides. Aquí és on Paprika, la detectiu japonesa, hauria de venir a buscar la Mini DC que va desaparèixer dels laboratoris d'investigació científica del seu país. La Mini DC és un aparell amb forma de diadema que un grup d'investigadors japonesos van inventar amb la finalitat d'aplicar-la al tractament de pacients amb malalties mentals, introduint-se en els seus somnis. Els somnis dels pacients es podien veure en una pantalla d'ordinador. Ja s'havia provat vàries vegades. Però algú se'ls va avançar, i va robar la maquineta. Ara es tem que la MiniDC hagués anat a parar a mans d'algú que pretén controlar-nos la ment a tots noltros, i ho aconsegueix a través d'un malson col·lectiu en el qual, a poc a poc, hi anem caiguent tots.

No passa una nit sencera sense que es projectin tot tipus de somnis en aquesta cambra. Somnis relacionats amb talls: un home a qui el metge li va tallar el braç, a l'alçada del colze, per a solucionar-li les molèsties; un xinès acusat de contrarrevolucionari que pretenia tallar-li la columna vertebral a un altre amb una falziola... Per contra, imatges de viatges agosarats, baixades a través de parets verticals, revelacions d'una adivina, etcètera , etcètera.

Tal vegada és per la geometria de la cambra (es tracta d'una habitació triangular, aixamflanada pels dos costats, i que és el punt d'inici de l'espiral que conforma el passadís i la resta de la casa), o tal vegada per la ubicació de l'edifici respecte del carrer, del barri, de la ciutat i del món.

Confluències que es tallen en un punt. El carrer St. Pau. Zona de majoria paquistanesa. Més avall, els pollastres donen voltes al mostrador del Pollo Rico. Cauen les gotes de greix: plop, plop. Ones. Freqüències. Més avall hi ha les putes. El lloc ideal per amagar la Mini DC.

Un qüestionari de merdòfia

2011-01-07T11:30:00.002+01:00

D'una porta del mercat de la Boqueria

Ara resulta que per trobar feina has de presentar la teva candidatura al lloc de feina. Una candidatura pròpia. Com qui es presenta a les eleccions al parlament o a la presidència d'un club de futbol.

I com es fa per a presentar una candidatura a -posem per cas- un lloc de dependent en un supermercat de productes ecològics? És molt fàcil, omplint qüestionaris com aquest:

- Carta de presentació

Seleccioni una carta de presentació del seu disc dur

- Quina és la teva disponibilitat per treballar?:

Jornada reduïda

Torn de tarda

Disponibilitat total

Jornada complerta

Torn de matí

- Què és, segons tu, el més important d'una feina?:

- Què creus que pots aportar a una empresa com X?:

- Per què estàs interessat/-ada en treballar amb X?:

- Per què creus que has de ser tu el/la seleccionat/-ada, i no una altra persona?:

Fins aquí el qüestionari, que sembla el guió d'un sketch de Bruno Oro al seu programa Vinagre.

Una vegada s'ha acomplert degudament el formulari, s'envia al departament de Recursos Humans per a que dicti la seva divina providència respecte a la teva candidatura.

I amb un poc de sort, deixaràs de ser candidat i et convertiràs en l'Elegit, el vencedor, el guanyador...

Es recomana repassar La teoría de las especies abans.

I que visqui l'antropofàgia, sobretot si és ecològica.

Cada minut és diferent

2011-01-05T09:32:00.000+01:00

20:47

els minuts són caixetes

en les que

hi caben coses, successos

que tenen lloc ara

i d’altres que han succeït

avui matí

o fa mil anys

a n’aquest

carrer, fa milers d’anys

el banyaven els aiguamolls

més enllà, a la muntanya,

hi havia boscos i llops

20:51

el fum dins els ulls dins el forn

potser algú es va entretenir

a embetumar les parets

negres

potser el forn es calarà foc

o es calava, ja abans

el pa, de més d’un quilo de massa

20:57

ara.

hi ha una al.lota amb qui coincidim

amb molta freqüència pels carrers

de la ciutat

estrany

difícil

abans de trobar-nos, avui capvespre

m’ha semblat que la veia asseguda

amb més gent a la terrassa d’un bar

però no era ella

en canvi, pocs metres més enllà me

l’he trobada, amb altres dues dones

anaven a sopar

20:59

els músculs es tensen

fan força en una direcció

la tracció mecànica manté

el camió deturat

els llavis s’exerciten

el vent infla la bandera suaument

fred, fa fred

els dits busquen, a través de la corda

el forat per on ha de passar

el cabdell

rasca, rasca, crida, busca

21:02

dins l’avió

he xerrat amb una al.lota

la primera cosa que ha dit és

tenc nòvia

no m’agrada el poble

la gent és tancada

no em deixaran sortir aquesta

nit, què esperen que faci

que dormi mentre tothom se’n va de festa

i que vetlli ma mare, que dormirà a vela plena?

El ring

2011-01-03T17:02:00.000+01:00

El segon tipus de somnis correspondria, segons Filó el Jueu, a n’aquells en els que la ment del qui somia es mou d’acord amb l’ànima del món. Les imatges que se'n desprenen no són completament clares ni completament fosques.

Mirau allà: aquell que ve pel camí de terra, amb les sandàlies polsegoses, és l'home que es va arruïnar. Ara torna de vendre les verdures a la botiga del poble. Viu a una caseta excavada dins la roca, molt a prop del pont de l'autopista. Hom diria que es tracta de l'home més feliç del món.

En el tiroteig que es va produir a la sucursal bancària hi participà activament n’Aleixandre, l'arquitecte. El dilluns dematí, abans d’obrir les oficines, el van trobar ocult davall el xassís d'un cotxe.

El qui conduïa el descapotable era l’home que m’havia de donar feina. En arribar al cap de cantó, bencenes, va sortir d’un bot i es va liar a cops de puny amb un vianant que esperava davant el semàfor.

Dos homes s’afanyaven a treure-li l’ham de la boca a un bonítol.

–Està prohibit pescar-los de menys de 66 quilograms -va dir un-. Pensa en coses que pesin 66 quilos: una persona, una pedra. Aquest bonítol no arriba al pes mínim.

–Però que no has vist què gran és aquest peix? No l'has vist bé? -respongué el que desclavava l'ham.

–Tal vegada tenguis raó -digué l'home-. És un peix molt gran. Potser no és il·legal el que feim.

–És clar que no ho és. Vinga, ajuda’m a pujar-lo –ordenà el primer.

En tost de neu, queia sal damunt uns pans de patata bullida.

Els guardaven a part, dins una de les parades de la plaça, a recer dels xinesos de barba blanca.

La cisterna del vàter ocupava una habitació sencera, de mode que quan s'estirava de la cadena s'omplia tota la cambra. A mesura que pujava el nivell de l'aigua, les parets es tornaven blavoses, i es submergia la tauleta, el televisor, les cadires.

Na Marga va creuar el carrer per demanar-li a la vesina si tenia cendra.

–Sí. Estàs de sort -va dir la vesina-. Acabo de fer un fester, te pots endur tota la que vulguis.

Na Marga va tornar amb una carretilla plena de cendra, i la va llençar dins l'habitació anegada d’aigua.

Els okupes mengen carn crua amb les mans. Se'ls veu, asseguts damunt les runes mossegant enormes bistecs vermells. A les seves esquenes, una excavadora New Holland alça el paviment de ciment. Romp els fils elèctrics i les canonades i les columnes de formigó i les columnes de ferro i deixa els emmallats penjant.

Mon pare esteia associat amb el vesí, i tots dos es guanyaven la vida fent jugades d’escacs per encàrrec d’un capitalista que els explotava.

10.

Les avionetes passaven a frec dels caps dels banyistes. Des del mar s'endevinava el somriure dels pilots.

11.

Una olla a pressió del tamany d'un camió cisterna aterrà dins el camp de la base militar.

El recluta que muntava guàrdia donà la veu d'alarma i al cap d'uns instants els militars rodejaven l'artefacte sense saber què fer.

De sobte s'obrí l'enginy i sortí un home agitant un bastó de llenya. Sortí amb el pas decidit, fent cas omís dels soldats. Li obriren pas fins a l'enreixat, i l'home se'n va anar, dient amb veu alta, per a que ho sentís tothom: 'Es un canvi d'època, És un canvi d'època..."

12.

El cowboy va morir a causa d'ingerir el verí d'una serp que havia extret de la ferida d'un infant.

13.

De camí cap a casa del mestre. Després de ploure dos dies seguits, el paisatge s’havia precipitat dins els clots de l’asfalt.

14.

Van tancar les feres dins un pou, a recer de les roques arenoses. El forat de la sortida el van segellar amb una estructura de llenya tropical que deixava passar petits dolls de llum.

15.

–Estic en contra d'aquell –digué el senyor de la finca, assenyalant una tòrtora turca en ple vol.

–En contra de la tòrtora? Què té contra ella? –demanà l'alguasil.

–Que què hi tinc, en contra? -exclamà l'amo-. Ara ho veuràs!

16.

Aparco el Mercedes-Benz al final del camí, davant un descampat ferèstec, ple de còdols i vegetació estranya.

Salto la paret i em fico dins una haima, on m’espera na Laura, agenollada.

Li mostro el feix de bitllets que porto dins una cartera de cuir negre. Ella ho mira amb indiferència, i sense comptar els bitllets, diu:

–No n'hi ha prou.

–És tot el que tinc. No en puc aconseguir més.

–No és suficient -repeteix Laura.

I tanmateix, abans que ella digués res, jo ja sabia que tot el que pugui aconseguir mai serà suficient per pagar-li a na Laura.

17.

Morien vora les planxes, dins cubicles blancs.

Morien amb pedaços dins les orelles i benes tacades de sang a l'entrecuix.

Ajaçats, semblava que dormien, però s’estaven morint.

A fora, les roques brillaven, resplendents.

18.

Un xinès, a qui havien acusat públicament de contrarrevolucionari, l’havia agafada amb mi i, dempeus sobre la plataforma d’un camió que transportava caixes de fruita, pretenia tallar-me la columna vertebral amb una falziola.

19.

A propòsit de la ciutat desconeguda que s'estenia davall de la seva finestra. Era més bé una sub-ciutat, un barri àrab en una ciutat escandinava.

Un home esteia dret davant el minaret pintat de rosa de la sub-ciutat. Podia tocar l'agulla només estirant el braç.

En canvi, l'únic que feia era queixar-se que la maionesa l'havien feta amb ou cru. A continuació, va anunciar que se n’anava a fer feina.

20.

Viatjava dins un veler que creuava un suburbi industrial de Milano, a través d’un canal. S’havia perdut l’àncora i jo baixava a buscar-la per la ciutat. El vaixell se n’anava i jo em passava dies buscant l’àncora pels barris baixos de Milano. Al final, entre unes oliveres d’un parc, vaig trobar una corda de plàstic negre que es movia entre les branques, i vaig suposar que anava agafada a l’extrem de la cadena.

21.

Passada la ciutat, la carretera es diluïa dins un caminoi de terra, que es perdia finalment en un poblet de cases de pedra.

Aquella regió era famosa per la presència d'uns gossos gegants que habitaven devora l'aldea. Eren inofensius, i tot i que alguns exemplars feien més de dos metres d'alçada, es deixaven fotografiar pels turistes aprop de les cases.

22.

Dempeus a la cruïlla d'asfalt oberta al bell mig d'un camp erm, esperava, brotxa en mà, a què el vinguessin a buscar per anar a fer feina. Un motorista va sortir de pixar de darrere els joncs.

La somnàmbula

2010-12-28T13:15:00.000+01:00

El mes de novembre de 1922, el marit d'Anna Maurin va escriure, des de l'habitació que tenia llogada a la pensió Andreu de Barcelona, que el món no s'acabaria quan ells ja no hi fossin. En el mateix moment en què ell escrivia aquelles paraules, ella, Anna Maurin, tractava d'orientar-se dins una casa buida, al carrer Bèlgica de Maó, després d'haver passat l'estiu dins el frenopàtic de Les Corts.

Certament, després de la mort de Joan Mir, a l'any 1930, el món va seguir donant voltes durant trenta-dos anys més, almenys per a Anna Maurin.

Pel que fa a ella, avui en dia només hi queda una persona a la Terra que l'hagi coneguda d'aprop: es tracta del seu nét. Però l'home ha oblidat tantes coses, d'ella...

Un dels pocs records que conserva de la seva àvia, d'Anna Maurin Enrich, prové de quan ella ja era major i vivia sola al nombre 9 del carrer Sant Ciril. Aleshores ell veia com l'àvia rebia a desconeguts en el saló i els convidava a passar dins una habitació a les fosques. Ell mai no va gosar entrar dins aquella cambra obscura. Només recorda que hi havia una espelma encesa en tot moment.

Diu que l'àvia, de professió era '...com dir-ho? Somnàmbula'. Diu que ella endevinava el futur, que resolia els problemes de la gent. Quan sortien de l'habitació, ella els parlava, els deia coses que el seu nét no podia sentir, i ells escoltaven amb atenció. Recorda que la gent sortia contenta d'aquestes sessions, i que quan se n'anaven, deixaven alguna monedeta en el palmell de la mà de l'àvia.

'El món no s'acabarà quan noltros ja no hi siguem'. I tant que no. Mig segle després de la seva mort, una versió d'Anna Maurin en blanc i negre es va introduir dins els meus somnis, la nit del mateix dia que vaig veure, per primera vegada, les fotografies que el seu nét anava extraient d'un caixó de pi.

El carrer Bèlgica, avui Sant Llorenç,

on Anna Maurin passà l'hivern de 1922-23.

Dies que duen el vent

2010-12-26T12:29:00.002+01:00

Un dels dos diables que mengen fruita a la façana de l'església dels Socors, al carrer del Seminari de Ciutadella. Perdonau que no s'hagi volgut posar en vertical.

Pels carrers del poble, el paradís i l'infern a la terra es veuen tan apropet l'un de l'altre, que fan sospitar que es tracti de la mateixa cosa.

Els investigadors descarten que el cos que va aparèixer, en avançat estat de descomposició, surant a la platja pugui correspondre amb el de cap persona natural de l'illa, tenint en compte l'absència de denúncies de desaparició. Es baralla la hipòtesi que el cos pertanyi a un varó de mitjana edat, estranger, i se'l relaciona amb l'embarcació sense tripulació que fa uns dies va aparèixer a la deriva.

Dempeus al moll, el barquer beu un glop d'aigua mineral. S'encén una cigarreta. Beu un altre glop d'aigua. Dins la butxaca de l'abric hi duu un feix de retrats. Al peu de cada retrat hi ha un nom escrit.

Abans de començar la partida, l'home va demanar a la resta dels jugadors quants anys tenien. Tu? Vint-i-vuit. Tu? Trenta-tres. Tu? Trenta-quatre. Jo en tenc quaranta-un, va dir ell.

De persecucions, perseguits i perseguidors

2010-12-25T13:38:00.001+01:00

Hi ha d'haver un motiu pel qual, quan vas caminant per un carrer molt concorregut d'una gran ciutat (posem per cas la Gran Via madrilenya) et fixes en un rostre, o en una persona desconeguda, d'entre les 10.000 que hi ha per allà en aquell moment. Deixant de banda els instints primaris. Et fixes en algú que va pel carrer, per algun detall insignificant.

Hi ha qui diu que que les coses que ens criden l'atenció dels altres són, curiosament, aquelles que ens manquen a noltros mateixos. A la pel·lícula Chinese box, Jeremy Irons encarna el paper d'un home a qui han diagnosticat una malaltia terminal i, caminant sense romb pels baixos fons de Tòquio, es veu a si mateix encalçant a una prostituta. Sense saber ben bé per què, vol sentir-li explicar la seva història. No vol mantenir relacions amb ella. L'únic que vol d'ella és el seu relat biogràfic. Per açò la cerca, la persegueix d'una manera obsessiva. I ella el té, aquest relat que a ell li falta. I si no el té, a ell no li importa que se l'inventi. Mentrestan, la seva vida que s'acaba, té sentit perquè la segueix a ella.

És la cosa de perseguir algú. Algú desconegut, a ser possible. A finals dels anys seixanta, Vito Acconci dedicava una de les seves accions artístiques a seguir a gent pels carrers.Veia algú, caminant pel carrer, i marxava darrera seu, a una distància prudent que l'impedís ser descobert. Omplia fitxes. Posava: a tal hora entra a l'oficina de Correus, a tal hora entra dins el nombre tal del carrer qual.

Seguir algú desconegut, perseguir-lo, té cosa a veure l'art de caçar. Discrimines, d'entre tot allò que percebeixen els sentits, a fi de trobar un rastre. Selecciones, dius: això sí, això no.

A la pel·lícula Blow Up, d'Antonioni -basada en el relat breu Las babas del diablo, de Julio Cortázar-, un fotògraf surt amb la càmera a fer fotos al parc de la ciutat. Quan torna a casa i revela les imatges, s'adona que en un cantó apareix un bulte estrany. Amplia la foto per veure-ho millor. L'amplia dues vegades. Li sembla que allò és un cos, un cadàver, un mort. Algú ha comès un crim al parc, pensa el fotògraf, i ell ho ha descobert a través de la foto. Quin marron. El caçador caçat. Disparava fotos al parc i ara li sembla descobrir un mort sota l'herba.

Però la persecució més afamada dels darrers temps és la Suite Vénitienne, de Sophie Calle. La fotògrafa francesa persegueix un home pels carrers de Venècia. Un home a qui va conèixer en un sopar a França. Ella li va sentir a dir que havia de marxar a la ciutat italiana en els dies venidors, i va decidir seguir-lo, sense dir-li res. Es va llogar una habitació d'hotel. El va fotografiar durant uns quants dies. Al cap d'un temps, el filòsof Jean Baudrillard li va donar una nova dimensió a l'acció de Sophie Calle, al dedicar-li un capítol inclòs a La transparencia del mal. Assenyalava que la persecució té sentit mentre l'altre és un desconegut; en el moment en què el perseguit es sent observat i es gira; en el moment en què la veu a ella amb la càmera, i li diu: 'I tu què vols?', el joc s'ha acabat. Ja no hi ha misteri.

Anna Maurin, en una imatge de principis del segle passat

Durant un any, em vaig posar a seguir la història d'una dona anomenada Anna Maurin, qui havia viscut a Maó durant el segle passat i havia mort a l'any 1962, a la seva casa del carrer Sant Ciril. En aparença, ella no tenia res d'especial que la fés destacar sobre la resta. No era una dona reconeguda socialment, no va tenir cap paper rellevant en la societat maonesa de la seva època. Ni tan sols va tenir cap ofici durant els setanta-un anys de la seva vida. No sabia llegir ni escriure. Diguem que era una dona anònima, 'normal' per la seva època i condició social. Tot va començar com un error. Volia escriure sobre el seu marit. Durant anys havia arreplegat muntanyes d'articles sobre Joan Mir i Mir. Sobre ell, ja esteia tot dit. Havia sigut un home públic. Un politic. Un revolucionari. De casa bona. S'havia convertit a l'anarquisme durant els anys joves i reconvertit al catolicisme de major. Amb tot, un home respectable, un home ben considerat, que fou nomenat Fill Il·lustre de la ciutat de Maó. L'historiador Josep Portella havia escrit varis estudis biogràfics sobre ell.
A l'epíleg d'un d'aquells estudis es deia que Joan Mir s'havia casat civilment, a l'any 1909, amb Anna Maurin, una al·lota vint anys més jove que ell, que segons la família d'ell havia sigut puta abans de casar-se. D'ella també es deia que durant els anys vint havia sigut internada al frenopàtic de Les Corts.

Puta i loca. Ho tenia tot, o gairebé tot, per encendre la imaginació, per endegar la seva persecució. Era exactament el contrari d'ell. Irracional, introvertida, anònima, sense paraules, irrellevant socialment, apolítica, il·letrada. Ella no era ningú. Ningú en especial. Volia saber com havia sigut la seva vida, com l'havia viscut. L'interès per la vida d'Anna Maurin creixia i creixia, i ho feia en proporció inversa a l'interès per la vida del seu marit. A mesura que m'apropava a ella, la figura d'ell s'anava fent petita.

Després, una vegada s'inicia la persecució d'una desconeguda com Anna Maurin, comencen les versions de la gent que la va conèixer, o que diu que la va conèixer. Els rastres es multipliquen. Cadascú hi penja, a la biografia de la desconeguda, desigs propis, temors, malfiances... Una biografia és com un penjador. S'arma a base de retalls.

Seguirà.

Llibres, artefactes de paper

2010-12-24T09:03:00.001+01:00

Ara que hi ha més temps per llegir, unes recomanacions:

Autorretrato, d'Édouard Levé, és un llibret escrit d'una sola tirada, en què el fotògraf i escriptor francès exposa les seves preferències, les seves inquietuds... Sense cap punt i a part, i sense que sigui cap història autobiogràfica, Levé va recollint trossets de si mateix, en forma de frases més o menys curtes que s'alineen una rera l'altra.

Zhuangzhi, d'Octavio Paz, és una brevíssima introducció al pensament d'aquest filòsof zen xinès, del segle no sé quants abans de Crist, a qui Paz definia com 'el primer anarquista de la història'. La gràcia de Zhuangzhi, que també es pot trobar escrit Chuang Tse, Chuang Tsu, Chuang Tzu, Zhuang Tse, etcètera, és que el seu pensament no segueix la lògica del racionalisme intel·lectual. Molt en la línia zen, escriu poesies sobre petites històries quotidianes que deixen una ressonància, i que després de llegides es queden a qualque banda, com jugar amb un pinyol d'oliva dins la boca.

A partir del silenci, del mestre Joan Brossa, una aproximació catalana al zen, a través de la poesia i de la manca d'intel·lectualisme. L'altra dia, quan sortia de casa, vaig llegir en una porta de l'escala un rètol que bé podria ser un poema brossià: GAS Prohibido fumar en el local o entrar con una llama.

Poemes & Cal·ligrames, de Josep Maria Junoy. Durant els anys 20, Junoy i Salvat-Papasseit eren considerats els poetes d'avantguarda per antonomàsia. A Junoy, que segons Pla era un home inestable i bellugadís, i que vivia a cavall entre París, Barcelona i Espanya, se'l relacionava amb el concepte de poesia cubista. Un petit tast:
BARCA JOIOSA
barca joiosa lliscant pel cobalt
amb la vela inflada
com un pit
barca joiosa lliscant pel cobalt

Els somnis, de Miquel Bauçà. Exemple de l'escriptura volcànica d'aquest poeta, nascut a Felanitx i que visqué a l'Eixample de Barcelona fins la seva mort. Aconseguia traslladar el magma que bullia en el seu interior al paper, convertint-lo, pel camí, en uns endecasíl·labs alhora forts i bells .

Tratado contra el método , de Paul K. Feyerabend, el filòsof australià avalua, des de la perspectiva de la filosofia de la ciència, la importància dels mètodes no-racionals i no-lògics en l'avenç científic. Al llarg del llibre, estableix també les bases del que ell anomena 'una metodologia anarquista', entesa com un mètode actiu i dinàmic, de recerca a través de la intuició i de la inclusió d'elements de fora del sistema establert per a plantejar hipòtesis.

La vida y la muerte me están desgastando, de Mo Yan, és una novel·la que conta les successives reencarnacions del descendent d'un terratinent xinès que fou injustament afusellat durant la revolució comunista. L'home es reencarnà en un ase, un porc, un cavall, i així fins a 13 vegades, i cada vegada anava a parar a la seva pròpia finca, de manera que li tocava veure, amb els seus propis ulls d'animal, els successos que allà hi tenien lloc en cada època. Humor corrosiu i sa.

De tota la vida

2010-12-18T12:21:00.000+01:00

El vent de tramuntana provoca desequilibris mentals en els habitants de Menorca.

Els restaurants xinesos serveixen carn de moix en els seus menús. A les urbanitzacions, la fi de les colònies de moixos coincideix, de manera sospitosa, amb l’obertura dels esmentats establiments orientals.

Un home de Ciutadella a qui li deien En Búguer va construir un carruatge dalt el porxo de ca seva. Quan el va tenir acabat, es va adonar que no el podia treure d’allà dalt perquè era massa ample i no sortia per la porta.

Al rei Joan Carles li encanta la festa, i quan pot defuig el protocol regi. Varis testimonis asseguren haver-lo vist amb una mobilette, per la carretera d’una coneguda urbanització.

Si es submergeix un bistec dins un plat amb Coca-Cola, la carn desapareix al cap de pocs dies. Tal és l’efecte corrosiu del refresc. El mateix succeeix amb l’òxid del ferro.

Fa uns anys, un al·lot i una al·lota es van conèixer en un concert punk, i en acabar el concert se’n van anar al llit de la casa d’ell. A l’endemà, quan l’al·lot es va despertar, ella havia desaparescut. En el mirall del bany, ella havia escrit amb un pintallavis: SIDA.

Fa uns anys, va aparèixer un home penjat d’una biga a una casa de camp. A la paret hi havia una pintada que deia: DIAVOLO ROSSO. Es digué que l’home era un periodista que havia descobert alguna cosa important relacionada amb el tràfic d’armes, i que hauria sigut assassinat.

El Kentucky Fried Chicken ara es diu KFC degut a què tenen les seves pròpies granges de pollastres, però els crien d’una manera tan bèstia, que els converteixen en una massa informe de carn, sense ales ni bec. Un tribunal els va obligar a treure el ‘chicken’ de la marca.

En una hamburguesa del MacDonalds algú hi va trobar una dent de rosegador.

Davall els carrers de Ciutadella hi ha tot de túnels excavats, que travessen el poble de banda a banda, des de la plaça de les Palmeres fins el port.

Si pescant oblades te’n fuig una, pots canviar-te de pesquera perquè tot l’estol s’haurà espantat, i ja no n’agafaràs cap més.

L’any 2012 s’acabarà el món. Arribarà l’apocalipsi que anunciaren els maies.

La maionesa es talla quan la fa una dona que té la regla, i també quan la fa algú amb una ferida sagnant.

La salsa maionesa es va inventar a Maó durant l’època de la dominació francesa. Segons sembla, al cuiner d’una autoritat francesa li mancaven els ingredients per fer una altra salsa, i amb el que tenia a mà va sortir la maionesa, sense voler-ho.

Menjar pit de pollastre fa crèixer els pits a les al·lotes.

Menjar set ametlles amargues seguides pot produir la mort instantània.

Quan et xiulen les orelles, és perquè algú xerra de tu.

P.D.: A algú se li ocorreixen més dites/llegendes, d'aquestes que s'han sentit a dir tota la vida?

Espectacle

2010-12-15T10:20:00.002+01:00

L'altra nit, l'arquer d'Orió lluïa com mai damunt les antenes, al fons de la Rambla del Raval.

Quina devia ser el seu nivell d'audiència?

Donar-li temps al temps

2010-12-14T13:19:00.000+01:00

Vermell.

S'atura un Skoda Octavia davant el semàfor. Hi viatgen una parella, un al·lot i una al·lota joves. Tots dos miren cap endavant, no xerren ni fan res més que mirar cap endavant.

Verd.

L'automòbil es posa en marxa. El perd de vista. Ens tornem a trobar en el següent semàfor.

Carbassa.

Vermell.

S'atura l'Skoda Octavia i dins hi viatja la mateixa parelleta de l'anterior semàfor, tot i que vint anys majors. Ella va tenyida de roig, i mira cap endavant sense dir res. Ell es fuma un cigar.

Verd.

El cotxe surt disparat, i uns cent metres més enllà s'incorpora a la ronda, per on davalla un torrent d'automòbils que entren a la ciutat.

f o r m i g u e s

2010-12-10T13:31:00.000+01:00

Carnografies

2010-11-14T02:39:00.000+01:00

Destructors de textos

2010-11-11T23:49:00.003+01:00

Hi ha màquines dissenyades a propòsit per a destruir papers, triturar documents. Hi ha empreses que es dediquen a fer desaparèixer informació d'empreses i particulars, com aquesta que s'anuncia en un diari comarcal: "Destrucció de documentació confidencial. Li vindrà a recollir el seu arxiu per destruir-lo. Escriptures, contractes, informes, memòries, balanços, etc."

El primer pensament que ve al cap, en sentir parlar de destruir dades, té a veure amb la desconfiança. Normalment, es vol fer desaparèixer allò que podria resultar comprometedor. Proves.

Des d'un altre punt de vista, en aquest mateix instant s'està generant un volum d'informació de tal magnitud, s'estan vessant tal quantitat de rius de tinta, que destruir informació, més que no generar-la, és fer el món més habitable. Destruir informació és generar silenci. Com l'arena de les platges. A primera hora del matí no hi ha rastre de passes damunt l'arena: la marea ha aplanat la vorera durant la nit. La platja està en calma, l'arena és verge encara. No fa falta escriure res de nou.

Absències que gairebé no es noten (mu-i)

2010-11-09T10:35:00.003+01:00

Mu-i és un concepte ambigu, que fa referència a allò que ja no hi és o que no hi ha sigut mai, a una absència. O allò que resta invisible, que ha provocat una nova situació.

* * *

A mitjanit va sonar el timbre del carrer. Algú s'esteia confonent amb el timbre del veí.

L'enterrador de Palazzo del Pero va explicar que les cuques de llum apareixien quan s'havia acabat de segar el blat.

Na Sílvia havia oblidat les claus de l'Audi a casa seva. Ara, l'única opció que li quedava per arribar a temps a la cita, era agafar una vella motocicleta sense papers que feia mesos que no engegava i anar a buscar les claus.

El vespre, abans de dormir, confonia el soroll dels velers que fondejaven a la cala amb el so d'unes campanes inexistents, i no podia treure’s de cap manera aquesta substitució del cap. Es va adormir sentint les campanes.

Un vespre, després de l'actuació, la cambrera es va apropar al poeta i li va explicar que el bar, abans, havia sigut durant molts anys una herboristeria, i que al racó on havien actuat aquell vespre, davant la finestra lila que donava al pati interior, havia nascut l'última dona de la nissaga d'herboristes, a qui alguns consideraven una bruixa.

La recepcionista de l'oficina de canvi explicava que el camí per anar a la platja començava al fons del carrer asfaltat, que passava per davant del restaurant. 'Allà s’acaba el carrer, ja no hi ha res', deia 'més que camp. El camí surt d’allà'.

A Niça, les branques dels pins impedien veure els focs artificals que s'enlairaven davant Mònaco.

Un estornell solitari sobrevolava un camp de blat segat, davall un sol ferèstec. Els seus congèneres feia mesos que havien emigrat cap a l'Àfrica.

30 de juny. Camí de Cavalls. Entre Cales Piques i Far Nati, davall un sol eixordidor. Hi havia tanta solitud, allà, que ni tan sols tenia ombra.

zzzzzzt

Només es sentien els llagosts que saltaven de banda a banda del camí. En algun moment, caminant lluny de la urbanització, la calor i la llum del sol et feien abaixar el cap, i l’únic que veies eren les flors grogues dels carcs, els llagosts saltant de banda a banda i el sol que t'estrenyia el cervell.

Al final del primer dia de caminar, va trobar un lloc per dormir, davall un premontori de sorra, a redossa dels pins, no molt lluny de la vorera de la mar. Allà hi havia una soca de pi foradada per les formigues, qua havia alimentat alguna foguera temps enrere. Un tió cremat.

Sortint de l’urbanització de Cala Morell, va sentir els lladrucs d’un ca que li suplicava que el portés amb ell a caminar.

En Josep, un estudiant de física, va passar la nit tot sol a una cova d'El Pilar perquè algú li havia dit que si anava a dormir a La Vall els moscards se'l menjarien.

A Giusvalla, un petit nucli habitat del Piamonte italià, un capvespre d'agost. Les abelles, amb el seu bronzit feien caure les flors dels til·lers.

Sonava el telèfon a l'estació de Ploce, l'última localitat de la costa croata, des d'on sortia el tren que anava cap a Sarajevo. El telèfon portava tot el dematí sonant. Ningú no l'agafava. Com a les pel·lícules de Godard, sempre hi ha un telèfon sonant que ningú agafa.

L'aspecte ombrívol, inclús sinistre, de la cambrera del Cafè-Bar Gloria, de Ploce, venia donat pel seu silenci rude i obstinat. Per la seva manera de fumar marlboros, asseguda a la terrassa del bar, de nit, davant el moll. Pel fet que a mi em menjaven els moscards, i ella ni tan sols semblava advertir la seva presència.

A na Verònica se li havien acabat les vacances de l'estiu a Paris. Així que, abans que ella arribés de nou al càmping, en Víctor es va afaitar i es va fer tallar els cabells, li va comprar unes sabates noves a n'Antoine, va banyar a la petita Claire.

A la universitat de Villejean mirant videos de Fluxus. El tema era que no hi havia cap tema. Els videos de John Cavanagh t’obligavn a decantar la vista de la pantalla, perquè les bellumes en blanc i negre passaven tant de pressa que no es podien veure. Els ulls no sabien què veien, i tampoc no hi havia res a veure. Defora de la pantalla hi havia la sala grisa d’una videoteca de Pointchaillou, i per la finesra es veia el jardí de la universitat de Villejean. Pel color que tenia el cel, semblava que aviat començaria a ploure. Al cap d’una estona, passejant pels voltants de l’hospital de Pointchaillou, vaig trobar una bracerola d’una pacient, al terra, damunt l’herba, tirada, perduda. Posava: Jessica 27 ans F 27/12/1981

Ticket Carnet 1 Viatge

Validació Obligatòria i compra a la correspondència

No transferible

Vàlid 1 hora després de la primera validació

16/10 11:33

16/10 12:03

Una família de búlgars passava el mes de juliol a un càmping a prop de Niça. La filla petita, que devia tenir setze o disset anys, s’encarregava de totes les feines de la casa. Posava la taula, treia la taula, netejava els plats, netejava la roba, feia net la rulot... Era guapa, tot i que tenia una postura estranya, amb la barbeta lleugerament inclinada cap endavant. Disposició de servitud tal vegada. L’última nit, abans de marxar cap a Bulgària, ella passejava acompanyada d’un al·lot per dins el càmping, de nit. No saludava a ningú. No tenia el cap inclinat cap endavant. S’havia posat elegant.

Vessants

2010-11-06T13:21:00.001+01:00

2010-11-06T00:25:00.000+01:00

Cap matrícula;
per la vida d'oïdor,
fora de classe.

Com la vida d'un rei

2010-11-05T23:03:00.002+01:00

Qui no s'ha demanat , qualque vegada, com seria la seva vida si hagués nascut en el lloc del rei?

Seguiria sent com és ara?

Per a què li serveixen els diners al rei? Totes les monedes tenen al seu rostre la cara.

Com seria, si hagués de suportar el tedi quotidià de viure al Palau Reial?

Com deu ser, una vida heretada?

Qui no s'ha demanat, qualque vegada, com segueixen els contes amb final feliç quan els contes arriben al final?

En el fons, la vida d'un rei s'assembla a un conte amb final feliç que no s'acaba mai.

JO NO T'ESPERO

2010-11-03T10:20:00.000+01:00

DEMÀ DIJOUS 4 DE NOVEMBRE, A LES 19H A LA PLAÇA SANT JAUME

CONCENTRACIÓ CONTRA LA VISITA DEL PAPA

Text amb vitamina C

2010-10-30T17:38:00.002+02:00

Aquell aplatanat que tot lo dia es toca els gíngols, dissabte passat va agafar una tomàtiga tal, que en trobar-se la figa-flor li va dir: 'Vaja peres que tens!". Aquella li digué que no li toqués gaire les nesples, però ell com si res, fins que va i li amolla que de bon gust li menjaria la carxofa. Aquella, plas! li fot cirera i ell, amb el cacavet tot arronsat, li diu: 'Quina castanya m'has fotut!' I ella: 'Ja està bé de demanar-li peres a l'om!'

Retrat amb cobertura variable

2010-10-23T13:20:00.000+02:00

CIRCUMSTÀ_CIES

2010-10-15T11:48:00.001+02:00

El caporal dels Mossos d'Esquadra que s'encarregà de redactar la denúncia per furt es va queixar vàries vegades que la lletra ena del seu teclat no funcionava prou bé. S'enganxava. No escrivia. No, el teclat no era vell, era ben nou, però era dels barats, això era el que passava.

Va reconstruir els fets de la següent manera: " que hi havien tres individus amb un mapa; que en el moment de pujar al vagó el de davant, rapat i de mitjana estatura va bloquejar l'accés; que quan va pujar va comprovar que els de darrera li havien sostret la cartera que duia a la butxaca lateral dreta del pantaló; que els tres individus van desaparèixer quan es van tancar les portes".

El caporal va revisar el text, per si hi faltava alguna N que li hagués furtat el seu teclat. De repent trobava un buit en el lloc de la ena i deia: 'veus?, ja n'he trobat una. Ho veus?' deia.

A la fi, satisfet, va imprimir la denúncia.

Forces contràries

2010-10-13T16:15:00.001+02:00

Un home amb vestit i jaqueta gris travessa la plaça Joaquim Xirau de dreta a esquerra, amb grans gambades (per un instant la imatge és ell, immòbil i completament suspès en l'aire, les dues cames elevades per damunt les basses). Porta una bossa de tela blanca penjada de l'espatlla, en la que es veu la figura estampada d'un home de color verd que corre donant grans gambades en direcció contrària (d'esquerra a dreta de la bossa).

2010-10-13T16:07:00.000+02:00

Ben enravenat,
la pluja contra el vidre.

Comença un nou dia.

Furtà delícies

ahir a la botiga

-ara li sap greu.

El testament d'un Nokia

2010-10-11T19:44:00.003+02:00

Darreres imatges que van aparèixer a la pantalla d'un telèfon mòbil Nokia, abans de morir.

El Banc desinforma

2010-10-11T18:03:00.000+02:00

Arran dels disturbis provocats pel desallotjament de l'antiga seu de Banesto de Plaça Catalunya, l'alcalde de la city va assegurar que els esvalotadors 'ho pagaran'.

Mentre l'alcalde decideix quina serà la forma de pagament, es pot admirar el gegant eslògan desinformatiu que ostenta la façana del banc.

2010-10-08T00:54:00.000+02:00

Una ràfega
véssa el ramell d'aigua
-tants anys intacte.

L'habitació 403

2010-10-06T00:33:00.000+02:00

El llit de la 403 fa un gran clot en la part central del matalàs, es nota que per aquí han passat molts cossos abans, han amotllat el jaç del desig a base de fer grinyolar el somier de molles. El nyigui-nyogui de les molles no dóna peu a discursos rectilinis (no és el llit d’una altra habitació? d’aquella on es sent un home que estossega i tira gargalls).

–Et diré com es fa la sopa de molleret: primer li talles el cap, i el llences. Després li treus les escates... Li talles la llengua, que allà és on guarda tot el verí. Del cervellet, i de tot el que va dins el cap en farem una sopa. Tot això es reserva per fer un bon brou.

Ahirs

2010-09-30T19:50:00.002+02:00

Il.lustracióALEKSANDRA KOPFF

Una bassa d’aigua de mar es va incendiar damunt l’asfalt, segons sembla a causa d’una xispa provinent dels focs artificials que es llençaven des de la plaça Gran.

Una versió diferent de la història del psalmista, que segueix a continuació, va sortir publicada al Menorca d’ahir, aquest mateix diari, tot i que les paraules no esteien ordenades en el mateix sentit. El relat es diluïa entre la secció d’esports, la secció econòmica, la de política local, la dels successos, la cartellera del cinema, etcètera, etcètera. Així que començarem de nou.

Aquesta història me la va contar una pagesa el passat 24 d’agost, en els metres finals de la pista d’enlairament a l’aeroport de Fiumicino. Per la finestreta de l’avió es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran.

El seu marit (el marit de la pagesa) havia sigut un simple treballador, un mecànic contractat com a motorista a La Mola i que els caps de setmana feia de psalmista al creuer de Ratchaprasong.

Un diumenge de fa dos anys, amb les misses dites, s’aixecà una tramuntanada de gran magnitud que convertí les síquies en femers, amb tota casta d’animals morts, bòtils buits. Vet aquí l’home, que vivia amb la pagesa en un molí de porcelana vermella que havien construït els francesos, es trobava davant el gran mirall de l’armari del Barclay’s Bank. ‘L’hivern serà complicat’ va dir-se.

Tocat de l’ala, agafà la seva bicicleta i marxà sobre les 16.15 GMT amb el braç aferrat al cos, fins que arribà al mateix pas de zebra que en dies de tempesta es convertia, en aquell racó de la ciutat, en un llac. En el mateix moment un taxi passava fregant el pal (seria capaç de saltar-se el semàfor en vermell, posant en perill la vida dels demés?). Però aquell pensament ja devia produir-se dins el temps de descompte de la biografia del psalmista, car durant uns segons, (ho contava la seva dona, la pagesa, la que em vaig trobar dins l’avió que venia de Roma), l’home es deia a si mateix que escrit esteia que havia de morir en els metres finals, atropellat per un taxi que circolava a mitja velocitat.

Al psalmista i mecànic de La Mola li semblà que aquella part de la ciutat s’anava convertint en xocolata embolicada en paper vermell, i recordà llavors l’Arca de Noé. Mentrestan, els cavalls botaven en solitari i les majorettes feien la seva exhibició a la Plaça Gran.

La secretària de l’alcalde, últim obstacle que havia davallat del taxi autor del sinistre, li digué:

–Com afronta aquest fet?

–Què vol que li digui –digué el psalmista-. Jo hi he posat el màxim esforç possible i tota la il·lusió. Ja no tinc por.

Les tropes es limitaren a observar-los des de l’altra banda del creuer.

–L’important no és qui surt primer, sinó en quines condicions ho fa cadascú –digué la secretària-. Vols aprendre a ballar fandangos, jotes i boleros, abans de convertir-te en ullastre?

–No m’he plantejat res a mig o llarg plaç –digué l’home.

Encara que el psalmista quedà declarat oficialment mort, l’espectre projecta encara l’ombra de qui va demostrar ser capaç de sortir del molí de porcellana i vèncer tots els obstacles. M’ho contava la pagesa amb els ulls ben oberts, mentre l’avió prenia pista a l’aeroport de Fiumicino, ja ho he dit, i es veien els focs artificials que llençaven des de la plaça Gran.

Paisatge

2010-08-06T17:19:00.002+02:00

Il·lustració ALEKSANDRA KOPFF

FRUTAS IBAÑEZ Mercabarna – Legazpi 52 – BECHI-CASTELLÓN // Super Muralstucco -20 kg- Pronto in Pasta Palermo // Ambre Solaire –Nuovo- Latte Protezione Totale Idratante – Laboratoires GARNIER // Super Outboard BP – 2 Stroke Outboard Engine Oil // Nutella 16 06 10 17:49:22 // Wassermann –W- // DUREX 1 latex condom // IKEA –Design and Quality- IKEA of Sweden – Made in Latvia // HP PLAST DK HOBRO CE // SETE Golfe du Lion –Qualité Producteurs- Origine Méditerranée // Cheerios –Toasted Whole Grain Oat Cereal- General Offices MPLS MN 55440 USA // TAMEK –Keep away from sunlight- // Peix Fresc de La Ràpita // CAUTION WET FLOOR // KEROSENE Litri 20 – Petrolio Agevolato per Riscaldamento Domestico- Propietá Riservata // Plantemargarine 60% // PIRELLI Radial 165.70 – SR13 tubeless // FUCHS Antifreeze – FUCHS Germany- Kingdom of Arabia Saudi 100 years

Es Pla de Mar, 29/06/10, 11:46h

17 mails i una postdata

2010-08-06T17:10:00.001+02:00

de Pense, Disaster, Alain, Belén, Dani, Vera, Met, Juan...

Il·lustració: ALEKSANDRA KOPFF

A Ban Pek no hi ha llum, només unes hores, fins les 22'30h. Tampoc no hi ha internet. La gent va consirosa per l’únic carrer del poble, replet de banderes adornades amb eines de treball. A vegades es perceben unes ones estranyes. Em fa ràbia no xerrar l’idioma i no poder demanar-lis a què es deu.

Nova York és la selva! Són curiosos els mostradors de Chinatown, els negres que toquen hip hop al carrer amb instruments de vent. És una passada veure com ballen i toquen al mateix temps. A veure si algú m'explica per a què serveixen les sortides de fum que hi ha enmig del carrer. A NY fa bastant de vent, de manera que vas caminant per la vorera i de sobte et donen una dutxa de fum que flipes. Divertit, veritat?

A 300 quilòmetres de Luang Prabang, davallant el riu Mae Kong, arribo a Khong Khaen, una ciutat que a priori no és gaire atractiva. Tot i que la pobresa no és tan evident com a Laos, la gent és molt humil, ja que són molt devots del seu Buddha. I del seu Rei. Aquí sí que la gent riu.

En arribant a Estocolm, hem hagut d'obrir tot el cablejat de la furgo, i en tornar-la a muntar ens sobrava una peça de la bateria. En qualsevol cas ara funciona de meravella.

Ara som a Tarapoto, tot el contrari d'una ciutat. Aquí es passegen més de 10 mil mototaxis que tot el dia donen voltes, buscant una presa fàcil per a transportar-la 200 o 300 metres més enllà.

Máncora és un poble bastant petit, dividit en dos per la Panamericana. Aquí tot el dia passen uns camionots impressionants. L'altre dia vaig intentar arribar al següent poble en bicicleta, però vaig haver de donar la volta tot d’una.

La foto és de Coney Island, on el mes de juliol es fa aquell concurs d’avam qui es menja més hot dogs en menys temps. Sembla mentida, però segons diuen fa anys que guanya una xinesa o coreana, magre com un escuradents. En aquesta època, com que és temporada baixa, l'illa es veu deserta. Només ens vam trobar russos.

Lobitos és un poble abandonat que estan reconstruïnt els milicos. Terra endins està plagat de pous de petroli, i a la mar he comptat més de quaranta plantes en actiu.

Dia 24 salpo en direcció a Corn Island. Imagina un tros de terra de 3 quilòmetres per 2. Doncs seré a la punta nord-oest. El viatge és per terra, riu i mar. És lluny, perquè surto d'Estelí el dijous de bon matí i arribo a l'illeta el diumenge a mig matí. Millor no fer cas dels horaris, encara que existeixin. És un viatge encantador de dues nits, en vaixell riu avall, estirat a l'hamaca.

El llac de San Pedro d'Atacama és tan salat, que alguns diuen que s'hi sura tres vegades més. Al Valle de la Luna hem vist una posta de sol impressionant, mentre els Andes es tornaven vermells.

Ara esteim atrapades a La Paz. Hi ha una espècie de revolta minera per demanar la nacionalització dels hidrocarburs i avui ens hem despertat amb les explosions de dinamita, part de la protesta. Totes les carreteres estan tallades, així que no podem sortir de La Paz fins que les obrin. Aprofitem per conèixer alguns carrers i carrerons, plens de dones vestides amb faldes de colors i capells rodons, carregant els fillets a l'esquena.

Des de l'apartament del barri de San Blas es sent el tren que surt de l'altra banda de Cuzco.

Viatjam de nit i la cosa no sempre és fàcil per la ruta 40, depèn del tram. Feim trajectes amb els camioners. Vida de camioner, moltes hores a la carretera, poques de descans; matinades aparcats davant cases amb llums vermells; carregam cerveses a les estacions de servei d'YPF, mastegam coca amb els camions que vénen del nord, abans d'arribar a Patagònia.

Fins ara ens allotjàvem a Sopron, un poblet hongarès de temperatura molt agradable a l'estiu. Després vam davallar fins a Budapest a veure budacas o budaputians, encara no sabem com se'n diuen, potser budapestus? Budapest és preciós. El Duna, Danubi.

San Juan del Sur és una zona de platges blanques de la costa del Pacífic, una zona preciosa però infestada de gringos.

La carretera que puja a La Cumbre, una muntanya de 4600 metres d'altitud, és coneguda per ser la més perillosa del món, i la que més accidents ha enregistrat. El guia explicava que quan els camioners la travessen de nit, se'ls apareixen fantasmes que malden per precipitar-los al buit.

Sí, tota Atenes va sentir el terratrèmol, tret de nosaltres, que érem dins el cotxe de camí a casa d'uns amics. La gent es va espantar, tothom parla del mateix, però en realitat no va passar res.

P.S.: A vegades, sembla que la gent que viatja és l’única que sent la Terra com es mou davall dels seus peus.

2010-06-05T21:59:00.001+02:00

L'auca de Paral·lel

2010-05-02T21:00:00.002+02:00

Més que una avinguda, Paral·lel és un riu en el que flueixen a tota hora tones d'automòbils, vianants, cercavides, vells, pirats, i també gent molt normal, tan normal que quasibé sembla que no és ningú; centenars de milers d'històries conflueixen dins la corrent turbulenta de Paral·lel, històries que es travessen perpendicularment però que no esperen ser contades i que, possiblement, ningú contarà mai perquè no serveix de gaire.

Ahir dematí, després de tancar definitivament la porta de ferro de Vallhonrat (un dels torrents que conflueixen al Gran Riu), la primera cosa que vaig veure va ser la portada de L'Auca del Senyor Esteve, de Santiago Rusiñol, lluent amb el sol mandrós del dia del Treball. Esteia allà tirat, als peus del contenidor de fems, al costat d'altres llibres que algú havia llençat. A vegades, les circumstàncies en què els llibres et cauen a les mans diuen més que el mateix llibre, així que vaig considerar-ho com un regal de comiat de Paral·lel, i des que el vaig trobar no he fet altra cosa que devorar-lo.

L'Auca del senyor Esteve és una novel·la feta d'estampes, a base de pinzellades del modernista Rusiñol que, curiosament, sembla que comenci al final del llibre. És al sisè i penúltim rodolí, justament, quan s'exposa, per primera vegada en tot el llibre, el conflicte intern d'en Ramonet, qui s'enfronta al seu pare perquè vol fer-se escultor entost de continuar la nissaga familiar al front de la botiga. Aquest és un dels diàlegs que s'estableixen entre pare i fill:

" –(...) Com és que sempre rumies?
–Perquè l'Art és una passió.
–Parla clar. Aquí hi ha algun secret que no me'l dius.
–No n'hi ha cap. És que l'Art pot més que nosaltres.
–I què és això de l'Art?
–Ja li vaig dir que no em pot entendre.
–Explica-m'ho.
–És impossible d'explicar-l'hi. Aquestes coses no s'expliquen; se senten, s'hi neix, i un les va estimant, estimant, fins que ve un dia que ja no pot abandonar-les.
–Però a qui és que es va estimant?
–A ningú. A una cosa que és un desig de crear, de fer obres, de realitzar lo que un somia.
–Però on és tot això que dius?
–Enlloc i pertot. No sé com dir-li. És a dintre del pensament.
–Ramonet, o ets boig o m'hi faries tornar. Tu tens alguna dona, no sé on, i t'hi has encapritxat i no vols dir-ho (...)."

Ara, dels carrers del barri xino puja una música que es sent confosa, i que en tost de sortir d'un altaveu, sembla sortir directament de l'amplificador. A l'intentar endevinar de quina música es tracta, em ve al cap la imatge d'un africà tocant thrash metal davall un baobab. De fons, davall els riffs de guitarra, neden les veus i el bullici del carrer, alegres i brillants.

On trobar el llibre Procediment Abreviat?

2010-05-01T00:30:00.004+02:00

MENORCA: Ciutadella. Galeria VidrArt // Llibreria Bosch Liz // Llibreria d'Es Racó // Punt i Apart // Llibreria Pau // Torre de Papel Ferreries. Sa Llibreria // Xoc Mercadal. Llibr. Monte Toro Alaior. Llibr. Clara // Estanc García // De Cine // Detalls Maó. Llibr. Fundació (Ll. Catòlica) // Ll. Manent // Ll. Catalana

BARCELONA: Raval. Laie CCCB // Rosa de Foc // Espai Mallorca // El Lokal // La Central del Raval Ciutat Vella. Documenta // Icaria Editorial Gràcia. Cap i Cua // bar Ikastola // Llibreria d'Acció Cultural 'Aldarull'

PER CORREU: Fent un ingrés de 8'5 € (despeses d'enviament incloses) al compte corrent 2100-1392-31-0100370680 de La Caixa i detallant les teves dades (nom i adreça) a procedimentabreviat@gmail.com

Entrevista (Culturàlia n. 123)

2010-04-30T23:10:00.005+02:00

Raquel Marqués, Ciutadella 18/04/2010

Fotografia: Aleksandra Kopff

Menorca.info > 2010 > Culturàlia 123

12 de 13 en Culturàlia 123 < ANTERIOR - SIGUIENTE >

Novetats

Escriptura a l’inrevés

Procediment Abreviat, la realitat distorsionada de Moisès Dolz

Què té la seva vida d’abreviada?
Tal vegada la visió de les coses en petits fragments, que no sempre tenen a veure uns amb altres. Mai he visualitzat una història sencera amb un principi i un final clarament marcats.

Quin és el nexe comú de les vivències de “Procediment Abreviat”?
Més que un nexe, diria que són situacions que formen part d’una atmosfera, d’una sensació de conjunt que s’apropa al món dels somnis. En general, ho definiria com una visió distorsionada de la realitat, dels records, del paisatge.

Escriure en petits fragments li permet dir molt en menys?
En realitat, el procés d’escriptura de “Procediment Abreviat” va ser un procés a l’inrevés, com el buidat d’una escultura. En un principi, els texts eren molt més llargs del que són ara, però vaig decidir treure tota la palla, tot el que em semblava superflu i innecessari. Així, les històries no són ben bé històries, sinó indicis, talls, versions, cendres.

Les seves històries són com el vent?
De moment són com el corrent que passa quan deixes les finestres obertes. Però les portes baten igual.

Treure un llibre a l’abril és qüestió d’oportunisme?
És clar, pensar amb la festa del llibre i veure la borratxera de tot el món fullejant llibres al carrer és un al·licient per a treure un llibre i afegir-se a la festa.

Per què llegir “Procediment Abreviat”?
Perquè es llegeix en un obrir i tancar d’ulls, i el que apareix al llibre no és una visió burgesa de Menorca, de paisatges idíl·lics i l’illa de la calma, sinó un espai turbulent, poblat de personatges que estan a punt de viure canvis irreversibles, i contat per algú que sembla que vagi perdent coses de si mateix a mesura que narra les històries.

Què hi aboca a lafinestravermella.blogspot.com?
Des de fa un temps hi penjo apunts del dia a dia, idees en forma d’escrits, imatges, vídeos...

Per Sant Jordi, llibre o rosa?
Rosa, rosa.

Com a menorquí a Catalunya: el drac vistós recapta lectors reals o negocia amb les lletres?
Ai sí, mesquí el drac, que està ben enfilat amb la llança del Sant i ningú no se’n recorda d’ell, mai. Per sort que hi ha la festa del llibre, del contrari es llegiria molt menys.

Presentarà el seu llibre a Menorca?
Sí, Menorca és l’hàbitat natural d’aquest llibre. La presentació serà dissabte 24, a les 12 del migdia a l’envelat de la plaça de la Catedral de Ciutadella.

Com defineix el plaer d’escriure?
En algun moment de l’escriptura de “Procediment Abreviat”, em va venir la sensació d’anys enrere, quan ens ajuntàvem a una cotxeria per fer punk, o hardcore, o el que fos allò que tocàvem, i quedava afònic després de cridar durant hores i hores.

Llibre electrònic o de paper?
Els llibres electrònics van molt bé perquè te’ls pots descarregar sense pagar ni un cèntim i a més no ocupen espai a les lleixes. És una qüestió de costums i romanticisme.

Necessitem un Jaume Matas de les lletres?
No conec molt bé això que se’n diu el món de les lletres, però me sona a personatges que s’assemblen molt a aquest senyor que esmentes.

Estranyeses dels dies d'Arthur Schopenhauer

2010-04-23T21:17:00.001+02:00

Cada dematí Arthur Schopenhauer vessava

el metall fos dels dies dins els Tres Grans Motlles
                              Temps

                                       Espai

                                              Causalitat
Després observava el fons de la cassola

les impureses formaven solatges

Impureses que per altra banda

no eren molt enrevessades

Impureses d’estar per casa

de gènere similar

al llumet vermell del comptador de la llum

a la pica que els manobres li havien extirpat a la paret

Coses no gens ni mica complicades

Sense anar més lluny

El paper que embolicava les taronges Tollupol

la superficie mate de la taula desenvernissada

l’armella que feia de pom a la porta del bereber

la corda de plàstic que subjectava la persiana

massa nova massa verda massa lluent

Bé! i el soroll de la nevera

(Arthur no es podia treure la imatge del vesí prenent-se un bany d’escuma a totes hores)

la caixa de la TDT descoberta

mostrant una imatge satèl•lit del moll de Ponent

el nom del gat veí

Mau Mau vine aquí Mau Mau no n’hi ha més

I també

somnis de caiguda

¿Has arreglado el timbre?

Eh, Marlon Brando

¿has arreglado el timbre?

Schopenhauer rumiava què fer amb les impureses

que no cabien dins els motlles

Faré una font

digué

Faré una font

de la que rajaran tots els somnis

De les impureses dels dies estranys

faré una font de la que brollaran somnis

només somnis

amb les estranyeses dels dies estranys

Persecuplànol

2010-04-22T20:46:00.000+02:00

A la copisteria de davant la plaça, escanegen les imatges que el cervell capta en la fase REM per només 1 euro.

A la següent il·lustració es pot veure la seqüència del somni d'un habitant de Madrid que és brutalment agredit -i posteriorment perseguit- per una cabana metàl·lica.

L'he vist sortir d'entre la boira, avui dematí

2010-04-21T14:30:00.000+02:00

He vist arribar en Moi Dolz, qui diu ser l'autor d'aquest blog, molt abans que vosaltres sentissiu la renou de les rodetes de plàstic del seu carret replet de llibres titulats 'Procediment Abreviat', traquetejant damunt l'empedrat dels carrers de Maó. De fet, l'he vist sortir d'entre la boira i aturar-se un moment per a pelar una taronja, encara als afores de la ciutat. Després d'observar els pantalons negres d'un home que es tallava les ungles assegut a un banc, amb el tors i el cap ocult davall les fulles d'un ullastre, i de que anotés a una llibreta: 'El cap de l'home dins l'ullastre. L'ullastre dins la boira. La boira només pot produir-se dalt el cap, mai dins el cor', dues al·lotes han passat pel seu costat, una d'elles fent notar a la seva interlocutora que avui dematí, a Cala Corb, la boira impedia veure res.

Ha entrat dins la ciutat precedit per l'estrèpit de les rodetes del seu carret, un soroll que ell, tanmateix, en la seva joia, atribueix, prou que ho sé, als batecs del seu propi cor. No ens hauria de sorprendre la seva emoció, ans al contrari; ni tampoc que hagi sentit, des de fa uns dies, els seus peus de caminant convertits en Urpes de Vellut o Urpes de Tigre, i que així camini per la ciutat, disposat, en qualsevol moment, a saltar cap endavant (damunt què, damunt qui?). Com sigui, l'estrèpit produït pel carret tot davallant pel carrer de ses Moreres, ha despertat la curiositat dels vianants, com per exemple la d'un homenet amb aspecte d'aristòcrata vingut a molt menys, que li ha fet un comentari al voltant del tamany de les rodes del seu carret. Ell li ha respost dient rient que el soroll el produïa aquell empedrat tan irregular, i no les rodes del seu carret, ni el pes del seu llibre.

Ha sortit de la ciutat per un dels seus carrers més petits, el carrer Sant Ciril, que és allà on jo mateixa vaig habitar els darrers anys de la meva vida, fins que vaig morir a l'any 1965. I és allà, a més a més, on vaig desenvolupar tots els meus poders, encara que avui en dia, cap vesí del carrer no ho recordi. Ell, aquest que signa el blog de la finestra vermella amb el nom de moi dolz sí que ho sap, emperò. Així que ha sigut tot un detall, per part seva, que es girés en direcció a la meva finestra, i digués: Què deu estar fent, la mèdium?

Procediment Abreviat ja és al carrer

2010-04-11T20:42:00.002+02:00

El llibre és al carrer, literalment. Moltes de les grans llibreries de Barcelona no en volen saber res d'acollir llibres autoeditats. Així que Procediment Abreviat es pot trobar als llocs més insospitats de la gran ciutat.

La presentació pública es farà el dissabte 24 d'abril a les 12'30h, a l'envelat de la Plaça de la Catedral que es posarà en motiu del dia del llibre.

Dins la mateixa setmana es podrà trobar a les llibreries de Menorca.

JONÀS / JASON

2010-04-04T01:09:00.005+02:00

Abans que se’l considerés un profeta menor i tot allò, Jonàs ho va abandonar tot, incloent la seva casa de Gat-Hépher, aprop dels territoris ocupats de Palestina, i se’n va anar al port de Tel-Aviv-Jaffa pel Camí del Mar.

Es va embarcar en un vaixell que es dirigia a un rumb estrany, a una ciutat anomenada Tarsís. Una ciutat que cap historiador ha conseguit encara situar en el mapa. Una ciutat que uns diuen que era Cadis. Uns altres que era Còrsega. Uns altres que assenyalen encara algun punt de la costa occidental mediterrània. Així que Jonàs es va embarcar en un vaixell que anava rumb a enlloc. Rumb a un no-lloc. Rumb a qualsevol banda. Un vaixell que s’allunyava i l’allunyava dels país de Jahvè. Un vaixell que marxava fora de l’abast dels ulls del rei Jeroboam. Que s’allunyava de les muntanyes de Zabulon. Un vaixell d’uns comerciants que duien mel, gra i betum d’Egipte. Un vaixell que sortia del port de Jaffa, la ciutat portuària més antiga del món. Un vaixell que duia perfum, pedres precioses, or, ivori i vestits de Dedân. Que transportaria a un home revoltat. Que el transportaria a un lloc sempre somiat. Un vaixell d’uns comerciants pagans que venien de Síria. Un vaixell que transportava un home. Un vaixell d’uns comerciants que transportaven cuire de Rama. Que salpava del port que en hebreu volia dir bell, hermós, polit. Un vaixell que duia bens, vedells i cabres de Qédar. Un vaixell que transportava un profeta. Un vaixell abocat al destí tràgic. Un vaixell que duia un home untat per Déu. Un vaixell fet de cedre del Líban. Un vaixell que traginava xiprers d’Helbon. Un vaixell que podria ser una tomba. Un vaixell que duia vins i llana i roure de Bashan. Un vaixell que viatjava per l’espai. Un vaixell al que –escrit esteia- esperava un naufragi. Que es veuria sorprès per una tempesta. Que estaria perseguit per un gran peix negre. Per una gran balena. Un vaixell que seria trasbalsat sense cap mirament per les onades furioses. Perseguit per un congre gegant amb ullals esmolats, que esperaria ansiós el moment en què els mariners (siris pagans) llencessin al profeta per la borda.

Jonàs es va embarcar cap a Tarsís com si fos un home lliure. Es va embarcar exposant-se a la persecució, a la befa, a l’exili, a les epidèmies. Es va embarcar i es va canviar el nom. Es va embarcar i es va fer dir Jason. Es va embarcar i va perdre el seny. Es va embarcar en un vaixell que el duria als seus inferns. Es va embarcar i a mesura que augmentava la seva força com a home lliure, minvava la seva força com a profeta. Es va embarcar sabent que el destí no existeix i que el passat s’esborra com fan les ones amb les petjades de la platja. Es va embarcar i va recordar les imatges d’un somni que encara no havia tingut mai però que tindria nits més tard. Potser dins el ventre de la balena, o davant la porta oberta d’un forn de llenya, moment en què confonia els calius ardents de damunt la pedra amb els llums lànguids de Mosul, la ciutat de les quinze portes que l’exèrcit nord-americà havia de convertir en cendra. Es va embarcar perquè no podia suportar la càrrega espantosa de les seves visions. Es va embarcar perquè no tenia por de desertar i havia estalviat alguna cosa. Es va embarcar cap a Tarsís lliure d’equipatge, tal i com ho fan els que fugen d’alguna cosa. Es va embarcar perquè no havia entés bé alguna qüestió. Es va embarcar perquè hi havia hagut un malentès, diga-li a Déu, diga-li a les veus que ressonaven dins el seu cervell. Es va embarcar perquè algú s’havia quedat dormint damunt el seu llit a Gat Hépher. Es va embarcar perquè s’havia d’acurçar la distància entre el seu silenci i allò que vivia. Va callar, d’una vegada. Es va obeir a si mateix, si és que podia distingir una sola veu d’entre totes les que bullien dins el seu magí. Es va embarcar i el seu silenci era un misteri. Es va embarcar sabent el què la seva presència podria desencadenar a bord. Es va embarcar en un vaixell que marxava rumb a Tarsís perquè amb ell viatjaven l’amor i l’odi, la compassió i el menyspreu, la confiança i la desesperació. El seu silenci no deixava ningú indiferent. Perquè dins el seu cor es lliurava un combat. Es va embarcara a un vaixell que anava rumb a les aigües de la mort. A un vaixell que anava rumb a l’arrel de les muntanyes, al país on els candaus li serien imposats per sempre. Un vaixell que el duria cap a l’infern i la resurrecció. Un viatge que el deixaria mut. Que no li deixaria tancar els ulls, durant tres dies i tres nits. Que el faria presoner d’una angoixa insuportable. Un viatge que el deixaria despullat, llençat a la vorera d’una platja desconeguda.

Del 'Viaje a Argel' de Juan Hidalgo

2010-03-30T23:57:00.000+02:00

D'allà l'anunci

Si usted y yo quisiéramos ir a la luna

¿CUÁL SERÍA LA PRIMERA COSA QUE TENDRÍAMOS
QUE HACER?

(si se interesa por la solución
escriba a:
Juan Hidalgo
Batalla del Salado, 1
Madrid-7)

* * *

I també el Spatial Poem n3 que Walter Marchetti va escriure, segons sembla, en l'espai Madrid-Sitges-Milan durant el mes de juliol de 1966, i que plasma el costum crepuscolar de l'autor qui, cap allà a les set i mitja del fosquet, acostumava a llençar un objecte (gairebé sempre una pedra, diferent cada vegada, de pes variable, tot i que els darrers dies de juliol va llençar també llavors de xirimoia i d'altres objectes insignificants) des d'una alçada que bé podria correspondre a la del sostre d'un edifici de quatre o cinc plantes -16 metres i 58 centímetres. (L'acte de deixar caure les llavors, tot sigui dit, es va realitzar des de la finestra d'un tren en marxa, situada a una altura de 65 centímetres).

* * *

La caixa d'espases

2010-03-24T11:06:00.000+01:00

A en Joan Barber,
allà on siguis

Des de petit m’ha agradat anar al circ, però de tots els espectacles que s’hi poden veure no n’hi ha cap com el número de la caixa d’espases. Veure com el mag introduïa el cos d’un voluntari o voluntària innocent dins la caixa negra amb forma de taüt, i després la travessava amb cinc, set, deu espases, era veure un miracle cada vegada. Les espases es clavaven allà on era impossible que es clavessin, travessaven el cos d’algú que treia el cap i ens observava amb cara de circumstàncies. I era també un miracle comprovar com l’escenari, entost d’inundar-se progressivament de la sang que les espases haurien de fer vessar, continuava sec i lluent fins que s’acabava l’espectacle. Era un miracle veure com el mag anava desclavant les espases i la víctima voluntària sortia de dins la caixa tota sencera, indemne, inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis.

No recordo que el número de la caixa d’espases m’hagués fet sentir por ni plaer. Però sí recordo que quan acabaven totes les funcions i jo tornava a casa, agafat de la mà de mon pare, suspès encara dins l’atmosfera de somni que m’havia encomanat la carpa del circ, pensava com era possible que algú sobrevisqués després que l’haguessin travessat amb tantes espases.

Veure el número de les espases era veure una cosa impossible, però al mateix temps un producte de la imaginació (una certesa semblant, per aquella època, era que la presentadora del telenotícies podia veure’m tocant-me el penis a la butaca del menjador per la mateixa raó que jo podia veure-la a ella xerrant dins un caixó incrustat a la paret. Moltes vegades vaig examinar aquell punt de la paret, des de l’exterior, i encara que mai vaig trobar cap indici, puc afirmar que la circulació elèctrica de la paret, a n’aquell punt, era molt més densa que a la resta).

Suposava que per anar per la vida s’havia d’emprar una màgia semblant a la que s’emprava al circ per fer el número de la caixa d’espases. Així podria entendre’s per què després de cada espectacle la gent en sortia miraculosament indemne. Inclús amb un somriure un poc incrèdul penjant dels llavis. Al cap i a la fi, amb quantes espases et podien travessar? Quin era el límit d’espases que et poden clavar; sis, cent, cinc mil espases? O és que no hi havia límit?

Els límits de la pròpia naturalesa

2010-03-23T10:38:00.001+01:00

Aquesta novel·la breu és la història d'un llop contada per ell mateix, al llarg d'un cru hivern en què el menjar escasseja i ell es veu obligat a baixar de la muntanya, el seu hàbitat natural. A diferència d'altres narracions contades des del punt de vista d'animals -posem per cas la visió aburgesada de Juan Salvador Gaviota- aquesta història ens situa dins la consciència d'un predador que ha de cercar-se la vida per menjar, costi el que costi. I aquest buscar-se la vida el duu, en últim extrem, a haver-se d'enfrontar als límits de la seva pròpia naturalesa de predador. Quan un, empès per la fam, es veu obligat a fer coses que van en contra de la seva naturalesa, i traspassa tots els límits coneguts, en què es converteix? Quina és la pròpia naturalesa?

En absència total de diàleg, el llop llegeix als ulls dels altres animals les seves intencions, les seves pors, les seves mentides.

La visió del llop sobre el món que l'envolta condueix, per altra banda, a unes descripcions meravelloses i acurades, concises, poètiques: "Tot d’una hi ha una llum brillant i groga. Ho inunda tot abans de tocar-me a mi i saltar-me dins dels ulls: una ceguesa, però que només dura un instant abans que les formes no tornin a reaparèixer al meu voltant, desdibuixades i daurades".

Haver-ho dit abans

2010-03-22T10:28:00.001+01:00

Culpa meva han empresonat a la filla del clan dels gitanos.

–Ho sento -li he dit dins el cotxe, de camí del jutjat-, m'hauries d'haver avisat. A mi també m'ha caigut un any de presó.

–És clar -ha dit ella- però els teus antecedents ja han caducat.

2010-03-20T11:29:00.004+01:00

Agafa'n un i demana un desig abans que s'acabi la cançó

Esborrar-se del mapa

2010-03-19T11:03:00.000+01:00

Mallorca, quina pena fas amb tots aquests cartells de ZU VERKAUFEN, FOR SALE, EN VENTA.

Els teus habitants ja no saben a qui li han de posar el cul per vendre's l'ànima.

Quan veuen un marroquí, o un algerià, li diuen: moro! I qui diu moro diu arter, gandul, falsari.

Quan veuen un equatorià, o un peruà, li diuen: immigrant! I qui diu immigrant diu texants de 10 euros i dringar de monedes petites.

Quan veuen un anglès li diuen: guiri! I qui diu guiri xerra de baralles nocturnes a s'Arenal, de bòtils romputs damunt un velomar.

Quan veuen un francès, o un suec, li diuen turista, i quan es diu turista es vol dir xocolata a la terrassa i carteres que volen al Passeig Marítim.

Quan veuen un alemany, li diuen ALEMANY, i llavors es fa referència a l'home invisible que guarda bitllets planxats dins una caixa fort.

Quan veuen un mallorquí diuen que és d'aquí.

P.S.: Una proposta: que als peus de la Serra de Tramuntana es col·loquin panells, ben visibles des de la carretera, que posin: MADE IN CHINA, MADE IN MOROCCO, MADE IN ROMANIA, segons escaigui a cada zona concreta.

Esprai damunt ferro galvanitzat

2010-03-18T09:50:00.001+01:00

INMIGRANTE, BIENVENID@ , NO NOS DEJES SOL@S CON L@S ESPAÑOLES

TOURIST GO HOME

Esprai damunt ferro galvanitzat,

Plaça dels Països Catalans

18/03/10

Si la ciutat fos

2010-03-18T09:44:00.004+01:00

Si la ciutat fos un taulell d'escacs, Barcelona seria una ciutat plena de reis i reines i amb pocs peons.

A les taules de les biblioteques només hi veuràs joves llegint el temari de l'acadèmia que prepara els exàmens d'accés als Mossos d'Esquadra,joves llegint apunts subratllats d'administració i gestió d'empreses, jurisprudència, inclús història d'España.

Però mai hi veuràs, sigui l'hora que sigui, sigui la biblioteca del barri que sigui, algú que estudia art, poesia, filosofia.

El taulell d'escacs es manté en calma.

Cadeau, 2

2010-03-04T10:13:00.003+01:00

Fet per: Mademoiselle Lemos

http://mademoisellelemos.blogspot.com/

Cadeau, 1

2010-03-04T10:10:00.002+01:00

Volant
-----------
Volant sobre nivolats
no existeix
ni passat
ni futur.
Sobre el mar blanc de coto
el cor batega.
Enfora
reflexes del mar
geleres polars
de nuvols creats.
Paissatge mobil
i canviant
tot es tan gran i vast
a 15000 d,altitut !
Que petit som

Obertura
------------
Obre aqui i ara
portes i finestres
que circulin i es ventilin
es pensaments estancats
que fan feixuga sa vida.

Obre aqui i ara
cortines i persianes
que entri sa claror de bon mati
i que s,endugui es malsomnis

Obre aqui i ara
ses portes des balco
i no pensis amb es coscards

Obre aqui i ara
sa porta de sa cuina
que s,escampin ses olors que fan es fogons

Obre obre i obre
que circuli s,oxigen
dins ca teva.

Perdut
-----------
I quan tot perd sentit
quan tot m,es indiferent
me mir es reflexe des te calent
ses petites mosques
i es detallets de sa vida.

Gabriel Martí, Tailàndia 10.2.10

Mallorca - Barcelona

2010-03-02T12:12:00.000+01:00

Han caigut les flors
avui, el darrer matí
-camí del vaixell.

Tres policies

xerren del fals passaport

a la duana.

"-Sols a Times Square

-mira que conec ciutats-,

m'he sentit segur".

El darrer avís

per la megafonia

-xerra castellà.

Això és zona

videovigilada

-assegut escric.

La cimera clou:

trenta-cinc policies

pugen al vaixell.

"-Vine Joana,

mira allà quina barca"

-educar la por.

Arriba l'estiu,

la planxa metàl·lica

et crema el cul.

Una àguila

-l'home nega deure'm res-,

l'au no és d'aquí.

Abans de salpar,

gavines de cap negre

cerquen per menjar.

El cel són cotons

que es desfan amb el sol

-rum-rum dels motors.

Prega al camioner

2 2 6 7 i grega

baixi urgentment.

Se'n va un vaixell

i s'allunya refulgent

-a on anirà?

El vaixell vira

-allà es queda La Seu,

el port esportiu.

No necessites

cap moment per canviar:

ara és l'hora.

El policia

fa fotos de la ciutat

que han ocupat.

La gent no ho sap,

l'ànima fossilitza

amb el pas dels anys.

Veu el fotògraf

geometries canviants,

el cel que gira.

Tal vegada tu

mil quilòmetres enllà

vegis també el sol.

S'arruga la mar

com paper d'alumini

amb el vent ponent.

Una baldritja

-escuma efervescent-,

surt de les ones.

L'ombra dels ferros,

perspectiva d'un somni

buit en alta mar.

Un ocell negre

lluita en la immensitat

lluny de la costa.

El vent fred cenyeix

els pits de la tripulant;

em pos gelós d'ell.

No es veu ningú,

ningú a Tramuntana

ningú per enlloc.

No manca ningú,

no hi ha absències

a qui esperar.

Digues l'objecte,

trobarem el predicat:

leninitza't ja!

Dóna-li la mà,

camina vent de cara

per la coberta.

El canvis subtils,

la mar no es repeteix

ni és sempre mar.

Senten veus al fons

davall les ximeneies;

empenyen la nau.

"Ho negaré tot

quan soni el telèfon

avui capvespre".

L'enterra se mou,

les taques del metall

com si fos aigua.

Un riu de lava

fonent-se poc poc

cap a la proa.

A les butaques

podries fer-te un lloc

davant la tele.

Fora del vaixell

només al·lots, fotos

i el capvespre.

Està inclinada

la línia d'horitzó;

s'enfonsen els ulls.

Allà enfora,

tan lluny com pots mirar,

s'estén el desert.

Un remolcador

sobtadament vermellós

-corregeix els graus.

Mirant enrera

l'illa es veu encara

-s'ha tornat blava.

Es pot veure com

torna blanca la terra

i desapareix.

M'he quedant en blanc,
no sabia on em duu
el vaixell immens.

Aquest tremolor

i l'olor d'oli cremat:

època nova.

Omplint pàgines

avancen estats d'ànim

un rera l'altre.

Si he de triar

me qued amb l'escriptura

a partir d'ara.

Segons la premsa

només pensen en guanyar

-no t'han vist els ulls.

S'enfosqueix l'aigua

-un vaixell de càrrega

brilla enfora.

El vaixell sura

en la mar dins un bòtil;

cercles concèntrics.

L'esguard de qui vol

abandonar tot, home

i família.

El ciutadà mig

no mira per la finestra;

està bé així.

Els hi demana

com es formen els núvols

la mare als fills.

La memòria

-un cel de microones-,

s'anirà fonent.

Arribant al port

un projectil al cervell

pel televisor.

D'anada i tornada

2010-02-15T10:33:00.007+01:00

Dematí de vent
-confonc les fulles seques
amb estornells folls.

No he arribat lluny;
a la bugaderia
escric assegut.

Nyic-nyoc dels cartells,
senten gotes com cauen;
diumenge matí.

A plaça Sainte Anne
apareix un viatger
xiulant, a poc poc.

Al cim del roure
un corb s’espolsa l’ala;
passen els núvols.

Palmells blavosos
d’un cedre centenari,
estesos al cel.

Com lliurar-nos de l'FMI?

2010-02-12T17:11:00.005+01:00

Fa uns dies, Kenneth Rogoff, antic economista en cap de l’FMI, publicava un article a propòsit de la situació econòmica grega, i la il·lustrava amb una paràbola que diu molt de la manera de pensar d’aquests tecnòcrates:

Dos homes es troben atrapats per un lleó a la selva, després d’un accident d’avió. Quan un dels homes comença a calçar-se unes vambes de tenis, l’altre li demana per què ho fa.

–M’estic preparant per a fer una carrera.

–Però no pots córrer més ràpid que el lleó.

–No he de córrer més ràpid que el lleó. Només he de córrer més ràpid que tu.

Molt graciós, Ken. Però vés alerta, perquè pot ser que molts dels que venim darrera teu, i correm davant el lleó, no fugim per por, sinó per ajudar el lleó a caçar-te.

Photoshop Metafísic

2010-02-11T10:59:00.002+01:00

Te n’hauries d’anar cinc o sis metres enrere per a reconéixer un mil·límetre quadrat de la còrnia d’un ull endret. Tanmateix, no val la pena que ho facis, perquè podria ser qualsevol cosa i no la còrnia d’un ull endret.

Val més contemplar la disposició dels píxels ampliats, que abans eren un tros d’un ull que formava part del rostre somrient d’una al·lota que, situada en el marge dret de la fotografia d’un grup de muntanyers, mirava directament a la càmera, ben igual que la resta dels fotografiats.

A diari

2010-01-20T13:00:00.005+01:00

L’hereu legítim de la trona, convertit en príncep fugitiu

una parella de Nova York que viatja dins un cotxe

un sense sostre que un dematí apareix greument ferit a la plaça del poble

un navegador cèl·lebre

un terrorista condemnat a cadena perpètua

un aviador mort el 1917, durant la guerra

un home que és pallasso i ministre al mateix temps i crida alguna cosa pel carrer

un grup de nous rics, entre ells

un advocat sota sospita i també

un empresari gens escrupolós

un centrecampista que condueix el seu equip a la victòria

un cavaller amb les cames paralitzades

42 galls d’indi dins una gàbia

la vídua d’un ex-combatent

un fillet que descobreix que és un robot

una dona enamorada d’un vampir

un al·lot i una al·lota que acaben de sortir de la presó i volen muntar un grup de música

dos empleats d’una empresa de furgons blindats

un testimoni inesperat

un rei blanc

una dona bella que separa l’Atlàntida de la terra dels homes negres

un clarinetista que interpreta a Mozart

una dona que ha aconseguit oblidar un incendi

un home que en sortir de la presó s’assabenta que és pare d’una criatura de cinc anys

un capellà haïtià

un estafador

un pilot d’avió amb 17 mil hores de vol a les seves esquenes que es nega a enlairar l’aparell, perquè assegura que mai no havia vist res igual

un taxidermista especialitzat en dissecar taurons

un supervivent de la Shoah

l’home que va disparar al Papa de Roma

un tigre del tamany del cap d’una agulla

un batalló de paracaigudistes americans perduts enmig del no-res

un justicier emmascarat

Cadascú amb una trajectòria que li és pròpia.

Cadascú amb un passat, agotnat darrera la porta del present, tot esperant el moment per irrompre.

Micrsocòpia del destí

2010-01-10T11:20:00.002+01:00

El segon xofer de l'autobús que cobria el trajecte Barcelona-Rennes va dir, dirigint-se a un dels passatgers:

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes, si Déu vol.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes si el xofer ens hi duu -va matisar el passatger.

–Arribarem a La Rochelle i a Nantes -va dir el xofer-, si Déu vol i la policia ens deixa.

L'estudiant de Salamanca

2010-01-07T13:00:00.004+01:00

Il.lustració: Gibet

El estudiante de Salamanca d'Espronceda és un impressionant poema de la nit i de la mort, desenvolupat entre mitjanit i l’albada.

Els paisatges interiors de Don Fèlix - Don Joan, la ronda espectral, la visió del propi enterrament, la dona transformada en esquelet: per què eren paisatges interiors seus, aquells que ell veia al seu voltant?

Elvira, des del seu turment:

“que es la razón un tormento,
y vale más delirar

sin juicio, que el sentimiento

cuerdamente analizar,

fijo en él el pensamiento”

“¿Qué me valen la gracia y la belleza,

y amar como jamás amó ninguna,

si la pasión que el alma me devora,

la desconoce aquel que me enamora?”

Don Fèlix, mentrestan, es disposa a jugar-se dos mil ducats a les cartes. El primer jugador l’adverteix que els perdrà, i ell:

“Perdida tengo yo el alma

y no me importa un ardite”

Sant Joan me la pela

2010-01-06T13:26:00.008+01:00

Sense alè (A bout de soufflé)

2009-12-06T21:00:00.003+01:00

La primera cosa que va fer en escapar-se de la clínica psiquiàtrica, va ser robar un Ford Mondeo per anar a veure el seu millor amic.

La policia va tardar una setmana en trobar-lo.

Quan va arribar el dia del judici, el jove es va negar a comparèixer davant la presidenta del tribunal, i en el seu lloc li va fer arribar la següent nota:

“No tenc res a dir-vos ni res a escoltar de la vostra part”.

Corre Corre Corre

2009-12-03T13:58:00.003+01:00

Corres Camí de Maó amunt, el sol dins els ulls, perseguit per les runes de totes les cases que un dia vas habitar. No t’atures ni per a recuperar l’alè, perquè si ho fas les runes t’esclafaran i tu moriràs. Escrit està.

Corres, i a mesura que corres sents tot el pes del teu cos a les soles de les sabates, calcigant l’asfalt del carrer desert. Tu-Pa TuTu-Pa, les temples et bateguen al ritme de les pulsacions creixents del teu cor. Tu-Pa TuTu-Pa, les pulsacions el cor a 130p/m s’acceleren progressivament, i ara són un ritme de bateria punk a l’alçada del primer xacra.

Sents l’alè irrefrenable de la destrucció al teu clatell. L’olor del bigam podrit, l’olor de terra de cova, l’olor de la pòlvora, i no pots deixar de córrer perquè les runes que et persegueixen han près la dimensió d’una maregassa de pols que ja inunda tot el carrer fins a l’alçada de la segona planta.

Les cases que un dia vas habitar han caigut totes, una darrera l’altra. La del Camí de Maó, enderrocada per l’Ajuntament en obrir un vial entre la Ronda Nord i la Ronda Sud; la del carrer Benejam s’ha desplomat de matinada, afortunadament sense causar ferits; l’Hort de Ses Taronges i els esperits que l’habitaven s’han vist afectats per un pla de remodelació urbanística i poc després ha sigut enderrocat.

Perquè els teus somnis mostren sempre imatges massa solitàries, ets tu el que corres sol, davant d’un tsunami de runes que malda per esclafar-te davall el seu pès. Ets tu qui es menja tota la pols de l’aire, a tu qui et va la pols dins els ulls i dins els pulmons. Només a tu, perquè les cases que un dia vas habitar s’han convertit en un gran núvol de pols i tu t’has convertit en un fugitiu.

I no sé què és el que tu penses; tal vegada creguis que això sigui la crida del diable o la crida de la pàtria o d’algú que reclama el teu sentiment de pertinença. Però el més probable és que no pensis res de tot això, ja que sembles tant concentrat en seguir corrents.

Saps que jo podria fer alguna cosa per ajudar-te, però també saps que no ho faré. O és que encara no ho saps? Cauran totes les cases que un dia vas habitar i tu moriràs esclafat davall les runes. Escrit està.

Apunt per a un diàleg zen

2009-12-01T19:22:00.003+01:00

Caminant pel carrer, em vaig trobar una al·lota a qui feia temps que no veia. Em va explicar, encara un poc assustada, que el fals sostre de la seva habitació s’havia desplomat damunt el llit, però que per sort no es trobava a casa en el moment del succés.

Dues setmanes més tard, me la vaig tornar a trobar a la terrassa d’un bar.

–Què llegeixes? -va dir ella.

–Ahir es va morir l’home més vell del món -li vaig dir.

–Qui, aquell que vivia a Migjorn?

–Sí.

–Però si aquell home esteia saníssim! Quants anys tenia?

–Cent catorze, o cent setze.

–Vaja –va dir ella-, i de què es va morir?

Inversió de Futur

2009-11-30T17:56:00.000+01:00

(Derivacions de l'expressió 'Inversió de futur' a partir dels sinònims del Diccionari Teide de 1999)